El reguetón, mi hija de ocho años y el consumo consciente

Mi hija de ocho años no tiene ganas de que escuchemos música para peques. Prefiere lo que escuchan las niñas un poco más mayores, sobre todo reguetón. Y a los papis y mamis concienciadas nos preocupa tal exposición a mensajes “poco progresistas”.
Chicas con pantalón corto bailando reguetón alrededor de un hombre calvo.
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Tengo una hija de ocho años que hace ya unos meses que no tiene ganas de que escuchemos música infantil. Prefiere la música “de grandes” que escuchan las niñas un poco más mayores que ella, sobre todo reguetón. Y eso que vamos a una escuela que, aunque pública, por su proyecto pedagógico concentra una cantidad más alta de lo habitual de familias “concienciadas”. Y sus hijas son además las peques con las que, cosas de la afinidad, tenemos más relación. Pero las niñas, pese a las mamis y/o papis que tienen, dale que dale con Enrique Iglesias, Shakira, y hasta con Daddy Yankee y Nicky Jam, no quieren otra cosa. Y las madres y padres pensando en cómo lidiamos con que a nuestras peques les guste una música tan cargada de mensajes, imágenes y valores no precisamente muy “coeducativos” ni progresistas.

A mí me salva que el reguetón, a pesar de todo, me gusta bastante, porque ya sabéis que a las peques les gusta repetir las mismas canciones hasta la saciedad, y a las mamis y papis nos toca ejercitar la paciencia. O sea que menos mal que me llevo bien con el género. Y al final hasta le voy encontrando algunos lados buenos sobre los que no había reflexionado, como el hablar de manera franca y sin complejos de la seducción o de la erótica. Aunque su visión de la erótica sea muy homogénea y estereotipada, y aunque yo no apostaría por tal monotematismo sexual en la música que escucha mi hija.

Pero la mayor virtud que le he encontrado a que el reguetón más usual fascine a nuestras hijas (aparte de su evidente efecto liberador para la movilidad de mis caderas, que quizás me libre de la artrosis) es que nos presenta, de manera muy clara y extrema, mensajes muy habituales en nuestra cultura y en nuestros medios de comunicación, a menudo presentados de forma más sutil y menos fácil de detectar. Lo que hace a estos mensajes mucho más visibles y, por tanto, más fácilmente “atacables”, sobre todo cuando se trata de hablar con criaturas bastante peques. Y se convierte en una oportunidad de oro para poder hablar con ellas de sexualidad, roles sexuales, maneras de vivir el amor y las relaciones. Porque no olvidéis que es de los 0 a los 199 años que la sexualidad existe, y que la educación sexual es recomendable. Por supuesto siempre usando un lenguaje adecuado a cada edad, y adaptando nuestras preguntas y mensajes al nivel que puedan entender nuestras hijas. Pero tener a mano como punto de partida algo tan significativo para ellas, y que les despierta tanta curiosidad como las canciones que memorizan y canturrean es un lujo.

Y tampoco es que se trate de darles la paliza cada vez que escuchan una canción que les gusta y le emociona, y que les hace sentirse integradas con sus compañeras de clase. Ni resoplar y recordarle cada dos por tres que muchos aspectos de las letras nos horrorizan (aunque reconozco que lo he hecho muchas veces). Pero si de vez en cuando podemos ir parando la música y charlando con nuestras hijas sobre las canciones y sus mensajes, o sobre algunas de las frases que contienen, quizás hasta acabe siendo más positivo que Enrique Iglesias haya entrado en la familia que si no hubiese pasado. Porque habremos tenido una gran oportunidad de compartir con nuestras pequeñas una “descodificación de mensajes” que puede ser importante para sus vidas (y para las nuestras). Y habremos podido “inyectar una buena vacuna” contra una enfermedad (roles sexuales estereotipados, “amor romántico/dramático”) a la que la exposición es constante, y con la que sólo podemos aspirar a convivir de la mejor manera. Y porque quizás hayamos aprendido a acercarnos al ligue y la sexualidad de manera más despreocupada y, lo que es más importante -sobre todo a ciertas edades-, nos habremos familiarizado con un ritmo inmejorable para prevenir la artrosis de cadera.
En una pròxima entrega hablaremos de algunos grupos de “reguetón alternativo”, y de sus aportaciones y límites. Suave, suavecito…

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Toni Lodeiro

Divulgador y consultor en nueva cultura del consumo (Opcions Consultoría) | facebook.com/toni.lodeirozas | @tonilodeiro | tonilodeiro.net


14 comments on “El reguetón, mi hija de ocho años y el consumo consciente

  1. Maria Vidal Agulló on

    A la meva filla de 5 anys també li encanta el reguetón… i a mi no em surt tallar-li el rotllo, ja que per ella és un ball de gent feliç, i la cara que fa quan balla és pura innocència… li agraden els moviments, de moment no capta massa el rerefons, però em feia patir: cap on anirà tot això… i em va de perles aquest article! que bé poder donar-li la volta al tema i després de ballar i gaudir poder fixar-nos en les contradiccions que ens envolten… perquè de vegades el discurs dels adults és molt moralitzant i castrador amb els petits de la casa, però nosaltres també gaudim amb literatura i cançons molt masclistes… com deia no sé qui: menys de cinc contradiccions al dia és dogmatisme… gràcies Toni!

  2. Toni Lodeiro Zas on

    Leon, gràcies per aportar, no sé què haurà passat amb el teu comentari. Ja ens aclariran des de qui porta el web.

    El molt interessant Víctor Lenore opina el contrari que tu, per complementar, i creu que és classista la crítica al regueton

    ´Para Víctor Lenore, quienes reniegan del reggaeton lo hacen marcados por “un viejo prejuicio occidental que dice que todo lo relacionado con el cuerpo es inferior a lo que tiene que ver con el alma. Una distinción tan artificial como puritana. Cuando el reggaeton explotó en 2003 muchos lo rechazaron con los mismos argumentos con los que se despreció el rock and roll en los años cincuenta: era música demasiado simple, demasiado vulgar y demasiado negra (en este caso, marrón). Este rechazo confirmó que muchos viejos rockeros se habían convertido en sus abuelas”. María Gabaldón, aficionada madrileña de 22 años, estudiante de Periodismo, apunta en la misma dirección: “Es música de suburbio que ha adoptado la clase obrera y la media y que es rechazada por la clasista”.´

    https://elpais.com/elpais/2015/08/26/icon/1440585284_724567.html

    Recomano molt la seva intervenció a:

    http://play.cadenaser.com/audio/1481110963_824770/

    I més:

    https://www.google.es/search?q=victor+lenore+regueton&oq=victor+lenore+regueton&aqs=chrome..69i57j0.4063j0j4&sourceid=chrome&ie=UTF-8

  3. leon Tostoi on

    Perdoneu que abans escrivis dient que havieu censurat un escrit, hi deu haver hagut algun problema 🙂

    Aquí va l’escrit —>

    Sobre tot no voldria que ningú es prengués el que ara escriuré a continuació com a res personal. Segurament no és el teu cas Toni. És més, estic convençut de que no ho és. Però m’agradaria compartir el que he percebo i penso vers la construcció social que sovint adherida a la noció de “families conscienciades” en el món de la educació i el perill que suposa relacionar-ho amb la sexualitat.

    Coneixent d’aprop el món de la educació lliure, activa, viva, i les escoles que funcionen “per projectes”, etc i altres escoles “progres” (amb algunes de les quals simpatitzo plenament). he observat que hi ha força gent que crea un discurs que assimila les families progres, “conscienciades” a les de classe mitjana (en major o menor deconstrucció) i les segrega de les de classe treballadora o immigrants que tot i que no es diu gaire, se les considera alienades per no entendre a la perfecció el model pedagògic progre que es vol per les families de clase mitjana. A més sovint, ja que les politiques educatives que tenim en aquest país (Catalunya) són “pseudoprogres”, ja que han permés que fins i tot algunes de les escoles públiques progres, com el Martinet, o Congrés Indians o els Encants (i no estic dient que no siguin estupendes.. això per mi està en un segon pla) que han aparescut en el nostre territori s’han caracteritzat per ser objecte d’una mena de (neo)”white flight” per part de families de classe mitjana que consideren el projecte com a “afí” (el white flight no ha estat el de pirar-se d’un districte per distingir-se, com era el cas a principis del sXX als EEUU sino de casi conquerir-lo per obtenir uns recursos, en aquest cas els educatius que en un principi l’administració havia previst per a la gent que habitava al barri previament), fet ha posat en evidencia la lluita de clases en l’àmbit educatiu.

    Amb aquest comentari crec que es corre el risc d’intepretar que és més “natural” que families “poc concienciades” és a dir de clases populars també estan alienades a nivell de referents musicals i sexuals. No dic que tu Toni estiguis fent aquesta associació “classes populars” = “alienades” dic que és algo que està present
    en els discursos qüotidians de molta gent. De fet Marx, amb la voluntat de canviar-ho, considerava a les classes populars estaven alienades quan no eren concients de la seva classe i això les relegava a una posició d’inferioritat de fet ja era una rehivindicació d’inferioritat. Ara sembla que l’argument de la “alienació” o “poca conciencia” s’utilitza sovint en l’estructura de clases per legitimar la dominació de les unes vers les altres. Les families “conscienciades” resulta que ens sorprenem si una filla d’una familia progre “tot i els seus pares” escolta música masclista i al mateix temps naturalitzem que les families de classe treballadora, o immigrants escoltin musica masclista amb l’agrabant de que es considera (segons el gust de la persona més o menys progre) més “pròpi d’elles”, normal” o “natural” o “cultural” o “social” el fet que escoltin música masclista, o amb misatges poc coeducatius.

    És indignant veure com es construeix un fals determinisme de classe vers la capacitat d’emancipar-se a través d’un model educatiu que va de progre i en alguns casos per part de families, pares, o professorat, exclou a les poblacions amb condicions socioeconòmiques o de classe menys favorables. Tot i que la clase mitjana està en deconstrucció en termes economics d’ençà de la crisi, ara més que mai s’ha de distingir de la classe treballadora per mantenir els seus privilegis i aquí es quan l'”habitus de classe” entra més en joc que mai i busquem “afinitats” que en el fons sovint són estratègies socials inconcients de distinció de classe.

    Tot això per dir, que és una construcció mental el fet d’associar el llenguatges masclista a segons quins col·lectius, ja que el masclisme és un virus i una conducta social que afecta per igual a les classes altres, mitjanes i baixes. Amb més o menys refinament, però per igual.

    Potser en el seu origen a Puerto Rico i Republica dominicana el reggetón era més ballat per les classes populars.. no ho sé, hauria d’investigar. El que està clar, és que en el seu viatge a “occident” el Reggeton ha tingut un impacte en tots els col·lectius socials i el seu consum és transversal, tan com ho és el masclisme. Un clar exemple de com el masclisme impacta en tota la societat per igual és el consum de porno (que seria un altre tema important a parlar). La música sexista neix des de totes les cunes socials. Un cas que demostra clarament aquest fet són nous famosos i pijos graciencs P.A.W.N. GANG que fan Trap masclista i van de punkis tirats però s’han sabut posicionar ràpidament a la industria de la música catalana gràcies a un capital social fantàstic, uns molts bons contactes i fan aquesta música “tot i els seus pares”…per tant, la coletilla “tot i els seus pares” perd sentit… els prejudicis també.

    Crec que a les families i persones “progres” sovint ens falta molta autocrítica.

    Sé que he pogut semblar una mica destructiva amb l’escrit. Vull dir que valoro molt la feina de la revista OPCIONS, gràcies equip. En cap cas us prengueu això com un atac a la revista o personal al Toni, però penso que el que expreso aquí és un contingut rellevant i d’actualitat i molt relacionat amb el tema. Crec que és important separar discusió d’idees de les persones que les sustenten, de fet per això publico anònimament.

  4. leon Tostoi on

    Sobre tot no voldria que ningú es prengués el que ara escriuré a continuació com a res personal. Segurament no és el teu cas Toni. És més, estic convençut de que no ho és. Però m’agradaria compartir el que he percebo i penso vers la construcción social que sovint adherida a la noció de “families conscienciades” en el món de la educació i el perill que suposa relacionar-ho amb la sexualitat.

    Veient que en el vostre post a Facebook, etiqueteu a tota la gent vinculada a educació “alternativa”, lliure, activa, viva,”per projectes”, etc i altres escoles “progres” (amb algunes de les quals simpatitzo plenament),
    que conec de ben a prop m’agradaria compartir el següent. Fa temps que he observat que en aquest entorn d’”afinitat” hi ha força gent que crea un discurs que assimila les families progres, “conscienciades” a les de classe mitjana (en major o menor deconstrucció) i les segrega de les de classe treballadora o immigrants que tot i que no es diu gaire, se les considera alienades per no entendre a la perfecció el model pedagògic progre que es vol per les families de clase mitjana. A més sovint, ja que les politiques educatives que tenim en aquest país (Catalunya) són “pseudoprogres”, ja que han permés que fins i tot algunes de les escoles públiques progres, com el Martinet, o Congrés Indians o els Encants (i no estic dient que no siguin
    estupendes.. això per mi està en un segon pla) que han aparescut en el nostre territori s’han caracteritzat per ser objecte d’una mena de (neo)”white flight” per part de families de classe mitjana que consideren el projecte com a “afí” (el white flight no ha estat el de pirar-se d’un districte per distingir-se, com era el cas a principis del sXX als EEUU sino de casi conquerir-lo per obtenir uns recursos, en aquest cas els educatius que en un principi l’administració havia previst per a la gent que habitava al barri previament), fet ha posat en evidencia la lluita de clases en l’àmbit educatiu.

    Amb aquest comentari crec que es corre el risc d’intepretar que és més “natural” que families “poc concienciades” és a dir de clases populars també estan alienades a nivell de referents musicals i sexuals.
    No dic que tu Toni estiguis fent aquesta associació “classes populars” = “alienades” dic que és algo que està present en els discursos qüotidians de molta gent. De fet Marx, amb la voluntat de canviar-ho, considerava a les classes populars estaven alienades quan no eren concients de la seva classe i això les relegava a una posició d’inferioritat de fet ja era una rehivindicació d’inferioritat. Ara sembla que l’argument de la
    “alienació” o “poca conciencia” s’utilitza sovint en l’estructura de clases per legitimar la dominació de les unes vers les altres. Les families “conscienciades” resulta que ens sorprenem si una filla d’una familia progre “tot i els seus pares” escolta música masclista i al mateix temps naturalitzem que les families de classe treballadora, o immigrants escoltin musica masclista amb l’agrabant de que es considera (segons el gust de la persona més o menys progre) més “pròpi d’elles”, normal” o “natural” o “cultural” o “social” el fet que escoltin música masclista, o amb misatges poc coeducatius.

    És indignant veure com es construeix un fals determinisme de classe vers la capacitat d’emancipar-se a través d’un model educatiu que va de progre i en alguns casos per part de families, pares, o professorat, exclou a les poblacions amb condicions socioeconòmiques o de classe menys favorables. Tot i que la clase mitjana està en deconstrucció en termes economics d’ençà de la crisi, ara més que mai s’ha de distingir de la classe treballadora per mantenir els seus privilegis i aquí es quan l'”habitus de classe” entra més en
    joc que mai i busquem “afinitats” que en el fons sovint són estratègies socials inconcients de construcción de bombolles… el que Bourdieu anomenava “distinció entre les classe”. Bombolles jerarquitzades i moralitzades amb barreres cognitives bastant més gruixudes que les parets duna bombolla de sabó.

    Tot això per dir, que és una construcció mental el fet d’associar el llenguatges masclista a segons quins col·lectius, ja que el masclisme és un virus i una conducta social que afecta per igual a les classes altres, mitjanes i baixes. Amb més o menys refinament, però per igual.

    Potser en el seu origen a Puerto Rico i Republica dominicana el reggetón era més ballat per les classes populars.. no ho sé, hauria d’investigar. El que està clar, és que en el seu viatge a “occident” el Reggeton ha tingut un impacte en tots els col·lectius socials i el seu consum és transversal, tan com ho és el masclisme. Un clar exemple de com el masclisme impacta en tota la societat per igual és el consum de porno (que seria un altre tema important a parlar). La música sexista neix des de totes les cunes socials. Un cas que
    demostra clarament aquest fet són nous famosos i pijos graciencs P.A.W.N. GANG que fan Trap masclista i van de punkis tirats però s’han sabut posicionar ràpidament a la industria de la música catalana gràcies a un capital social fantàstic, uns molts bons contactes i fan aquesta música “tot i els seus pares”…per tant, la coletilla “tot i els seus pares” perd sentit… els prejudicis també.

    Crec que a les families i persones “progres” sovint ens falta molta autocrítica.

    Sé que he pogut semblar una mica destructiva amb l’escrit. Vull dir que valoro molt la feina de la revista OPCIONS, gràcies equip. En cap cas us prengueu això com un atac a la revista o personal al Toni, però penso que el que expreso aquí és un contingut rellevant i d’actualitat i molt relacionat amb el tema. Crec
    que és important separar discusió d’idees de les persones que les sustenten, de fet per això publico anònimament, no es important qui es pensa que som la gent, sino que diem i més important, que fem!

    • Toni Lodeiro Zas on

      A mi personalmente @leon , m’agrada el teu comentari i em semblen molt interessants les coses que apuntes.
      De fet, quan deia que (“oh casualitat”) ens relacionem més amb qui s’assembla més a nosaltres hi havia una reflexió implícita sobre això en la línia que apuntes.
      No em sento gens atacat per cap de les teves opinions. I m’interessen molt vàries línies argumentals que apuntes sobre les experiències d’ “educació viva”, tema sobre el que espero fer alguna columna “provocadora” un dia d’aquests 😉 .
      Benvingudes totes les aportacions, gràcies. Personalment, m’agraden més signades amb nom i cognoms (i foto 😀 ) però no obliguem ;P .
      Algú per aquí diu que, per com escrius, deus ser algú conegut pel que, si et ve de gust saludar pots fer-ho pel mitjà que consideris més adient. I així ens traiem la curiositat 😉

Deja un comentario