“El canvi en el consum va lligat a la regeneració democràtica”

Ruben Suriñach (Vic,1984) és economista de formació, poeta per afició, consultor en economies transformadores i dinamitzador de la Xarxa d’Economia Social (XES).


Ruben Suriñach
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

El seu canvi d’estil de vida cap al consum conscient va començar a l’adolescència, motivat per les ganes de canviar el sistema. Els seus pares també hi van tenir alguna cosa a veure: “Els meus pares m’han educat per tenir una visió crítica sobre la realitat. Un exemple molt clar era com la meva mare, quan jo era adolescent i queia en la temptació de consumir sense reflexionar, em retreia que anava d’alternatiu però que estava alimentant els ‘capirrongos’, que és com anomenava les elits”.

Va decidir estudiar Economia a la Universitat de Girona per entendre com funcionava el sistema des de dins per a canviar-lo. “El que s’ensenyava allà poc tenia a veure amb canviar el món, però em va servir per entendre com funcionen els mecanismes del capitalisme.”

La carrera d’economia va ser una travessa en el desert. Era una universitat molt petita i una facultat molt nova en una ciutat rica com Girona. Hi havia poques escletxes per impulsar canvis. Però va poder fer les pràctiques de la carrera al Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), entitat editora de la revista Opcions. Allà va trobar la manera de comunicar i investigar alternatives a l’economia que s’ensenyava a la facultat.

Va quedar-se a treballar al CRIC i complementava el sou portant la gestió econòmica de Recursos d’Animació Intercultural (RAI). Allà va conèixer la Laia Gómez Franco i l’activisme de barri. A més, va vincular-se a l’ecologisme social i a l’agroecologia fent campanyes contra la mineria a llatinoamèrica i participant a l’Entesa pel Decreixement a l’Infoespai del barri de Gràcia.

D’aquesta manera va començar a entrar al món de l’Economia Social i Solidaria (ESS), a les lluites de barri i a lligar l’activisme amb la feina. L’estil de vida que sempre havia volgut començava a perfilar-se.

MM: Fins a quin punt hi ha espai per una economia col·laborativa centrada en les persones?

RS: L’economia col·laborativa va sorgir molt de la mà del consum col·laboratiu. Cap a l’any 2010 es vinculava a l’ús de les noves tecnologies per utilitzar béns i recursos que estaven infrautilitzats. Es posava en valor l’intercanvi, llogar recursos per l’ús, compartir cotxe, llogar eines per fer servir a casa, etc.

MM: D’on surten aquestes primeres referències?

RS: Algunes arran del llibre de la Rachel Botsman What’s Mine Is Yours. The Rise of Collaborative Consumption, on comença definint aquestes pràctiques i aleshores, en aquest garbuix d’iniciatives es comencen a desenvolupar dos tipus d’economies col·laboratives. Una, més vinculada a les empreses emergents tecnològiques, model “Silicon Valley”, d’emprenedors individuals amb una idea brillant que la venen als bussines angels, que fan rondes de finançament molt grans i generen uns creixements del valor de la firma exponencial que funcionen com bombolles especulatives.

MM: Serien com bombolles especulatives dins la bombolla tecnològica?

RS: Sí. I a més no tenen en compte qui és propietari de la plataforma, ni si hi ha relacions laborals encobertes amb la gent que l’utilitza. Start-ups tecnològiques on allò important són les dinàmiques que generen els usuaris.

MM: I l’altra vessant seria la de l’economia social i solidària i el procomú?

RS: Exacte. Des del món de l’economia basada en els comuns es diu que, més enllà de l’ús de les tecnologies, cal que ens qüestionem en quin marc es donen aquestes relacions. Aquí es quan es comença a parlar de cooperativisme de platafoma.

MM: Posem exemples. Què hi ha darrere d’un Uber o un Airbnb? I d’un Goteo o un Som Mobilitat?

RS: Les dues primeres són empreses privades que tenen els seus accionistes i que volen créixer i generar rendiments. Per molt diguin que són col·laboratives, representen el capitaisme en xarxa. En canvi, Goteo o Som Mobilitat són entitats sense ànim de lucre. També ofereixen serveis a través de plataformes tecnològiques, però el seu cor i el seu funcionament és democràtic i es preocupen per l’impacte social de la seva activitat. Són plataformes d’economia col·laborativa procomú, que són les realment transformadores.

MM: En el llibre Economies transformadores de Barcelona defineixes tres reptes de creixement de l’economia social.

RS: Vivim una amalgama d’iniciatives transformadores que s’haurien de veure com a part d’un ecosistema. Aquest seria el primer repte. Algunes estan més vinculades a l’ESS i el seu lloc de representació i articulació és la Xarxa d’Economia Solidària, el meu principal espai de treball i militància dels últims anys. D’altres estan més properes al procomú i als commons digitals i participen a la XES de forma més tangencial. L’economia social més convencional tendeix a identificar-se amb la Federació de Cooperatives de Treball i la Taula d’Entitats del Sector social de Catalunya. Tot plegat és com un mosaic de diferents moviments d’economia alternativa. Totes aquestes iniciatives haurien de veure’s com a part d’un ecosistema.

MM: No s’hi veuen ara com a moviments en xarxa?

RS: Més aviat es veuen com a xarxes o plataformes que han d’aglutinar altres xarxes o plataformes. Cal trencar amb la idea que “el meu moviment és el paraigua dels altres moviments”. La competència que hi ha entre plataformes dins l’economia transformadora és molt gran. Podem deixar de pensar en la nostra corporació i anar més enllà? És a dir, ni els comuns, ni l’ESS ni el decreixement ho agrupen tot.

Cal deixar clar que els comuns no ho agrupen tot, que l’ESS també és comuns. I la XES vol donar cabuda a tot. La meva conclusió és que hi ha diversos moviments amb una gènesis pròpia, uns espais de representació, uns avantatges posicionals per a fer canvis d’escala i revulsius. Però cal que ens reconeguem i que siguem prou humils per acceptar els avantatges de posició de cadascú i posar els nostres esforços quan convé en un moviment que potser no es el nostre principal. En definitiva, que actuem com a ecosistema i com a societat en xarxa per la transformació. Al llibre ho anomeno “tenir consciència de xarxa”.

MM: Aquest seria el primer repte, doncs, el reconeixement entre moviments i treballar en xarxa per aprofitar el potencial de cadascú. I el segon?

RS: El que té més a veure amb els reptes d’escala dels propis projectes empresarials o organitzatius. Una cosa més pràctica: com aconseguim que els nostres projectes d’ESS puguin ser alternatives majoritàries per arribar al gran public sense que això impliqui una pèrdua de valors en el camí? Quan siguem capaços de fer estructures de gran abast sense que la plataforma deixi de ser democràtica. Som Energia demostra que és possible, tot i que no és un camí fàcil.

MM: Hi ha tensió entre la creació d’estructures grans i la gestió interna democràtica?

RS: Sí. De fet també passa en les iniciatives empresarials, en un partit polític o en altres àmbits organitzatius.

MM: El tercer repte que descrius, està relacionat amb l’expansió.

RS: Les barreres socioeconòmiques i socioculturals fan que impulsem iniciatives que serveixen per retroalimentar els mateixos estrats socials on ens trobem però no ens permeten arribar a les capes de població que més ho necessita. 

MM: Què passa amb els que no coneixen aquest àmbit transformador? Fins a quin punt les iniciatives de base involucren capes més desafavorides de la població?

RS: El repte és que es puguin identificar amb el cooperativisme i que el vegin com una possibilitat de millorar les seves condicions de vida. Alencop, una cooperativa de recollida de ferralla que dignifica una feina per a persones en situació de vulnerabilitat, en pot ser un exemple. Tot i que des de diverses cooperatives se’ls fa un acompanyament, l’objectiu és apoderar els treballadors perquè puguin gestionar la cooperativa ells mateixos.

MM: Quin marge té l’administració pública per afavorir aquestes economies?

RS: Hi ha molt de marge però s’ha d’aprendre a fer. Hi ha una part de promoció que és molt clara: introduir els valors de l’ESS en l’emprenedoria, en la creació d’empresa o la creació d’ocupació, dins les agències de promoció econòmica dels Ajuntaments. En aquest tipus de polítiques crec que hi ha marge per fer formacions sobre emprenedoria col·lectiva, per exemple. L’Ajuntament de Barcelona ho està fent. A través de la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària s’està fent aquest intercanvi de coneixements.

Hi ha determinats recursos públics i equipaments que es gestionen més bé des de la comunitat, que no pas amb la burocratització que implica l’administració

La Comunificadora és un programa d’acompanyament a l’emprenedoria de projectes d’economia col·laborativa procomú, com Som Mobilitat. O models de negoci d’economia digital basats en el procomú, llicències lliures, polítiques de coneixement obert, etc. La promoció està clara. També hi ha una altra part que té més a veure amb la gestió de serveis públics i l’externalització de molts serveis.

MM: Com cal gestionar els béns comuns des de l’administració?

RS: Hi ha una pulsió que diu:  “això ha de tornar a ser públic”. Però hi ha un espai intermig que es la gestió publicocooperativa comunitària. En alguns àmbits, la titularitat ha de ser pública però hi ha determinats recursos públics i equipaments que es gestionen més bé des de la comunitat, que no pas amb la burocratització que implica l’administració. És un repte molt important perquè implica canviar la cultura de l’Administració de com es prenen les decisions, com es gestiona i com es controla. Passa per posar les persones que estan involucrades al voltant d’aquell bé a decidir què es fa. Aquests processos de codecisió costen molt.

MM: Posa’ns un exemple de remunicipalització que hagi fet aquests passos.

RS: Més que un exemple de remunicipalització, posaré un exemple d’intent de fer-ho i les solucions que s’han trobat. Es tracta de l’Ajuntament de Barberà, que volia remunicipalitzar l’atenció domiciliària de la gent gran (fer visites a l’hospital, acompanyar-los…) perquè creien que aquest servei havia de ser públic. Aleshores aquí van topar amb traves administratives i legals (vinculades al marc estatal i europeu). Al final van optar per la contractació pública social i van incloure unes clàusules dins del contracte públic: les persones que treballessin amb aquell contracte havien de tenir un increment del 3% del seu sou, l’empresa havia de tenir polítiques de conciliació molt clares… També es va crear un espai de cogestió entre l’Ajuntament, l’empresa i els usuaris.

Van posar aquestes clàusules per aproximar el servei als usuaris i millorar les condicions dels qui hi treballen. El concurs el va guanyar la mateixa empresa que anys anteriors, una empresa privada. Però es va veure obligada a adaptar els seu servei als nous requeriments.

MM: El pla A seria la municipalització i el pla B la inclusió de clàusules socials al contracte?

RS: El pla A és la municipalització d’alguns serveis bàsics -com l’atenció domiciliària o els serveis energètics-, perquè dona més cobertura legal, seguretat i estabilitat. Però hi ha les clàusules socials que són el pla B que també pot servir perquè les empreses millorin les condicions en les que actuen, però sempre adequant la resposta al sector o recurs específic a gestionar. Per a mi, un espai de barri serà sempre millor que el gestioni el barri que no pas l’administració.

MM: Com es lluita contra l’apropiació del discurs transformador per part del capitalisme?

RS: Hi ha processos de mercantilització que són inevitables. Ens hi podem fer mala sang, però que aparegui un Casa Ametller possiblement és inevitable. És una empresa que veu un nínxol de mercat i hi decideix invertir. Això no vol dir que no hi lluitem en contra, però si pensem que és inevitable ens ho prendrem millor. La clau és relegar aquests oportunistes a la marginalitat, i per això és molt important que el gran mediador dels significats, l’administració pública, faci volcar el significants cap al nostre costat.

Per exemple, si en un moment s’ha de fer una política pública des de la Generalitat de foment de l’empresa social, caldria que en la definició d’empresa social es pressioni perquè el contingut sigui proper a l’economia social i solidària. Cal acotar molt bé el significat d’empresa social perquè, depenent de com es defineixi, acaba sent l’entrada del capitalisme amb uns tocs de responsabilitat social corporativa.

MM: Quins criteris ha de tenir l’empresa social?

RS: Criteris de democràcia interna molt estrets, de cooperativització del treball. Coses que al final t’empenyen molt cap a la definició d’ESS dels moviments socials. Si la Generalitat regula l’empresa social d’aquesta manera, haurà decantat la balança cap a les empreses socials de veritat. Té molt a veure amb les institucions i les estructures de poder. Si aconsegueixes que en aquests espais es deslegitimin les versions instrumentalitzades de les economies transformadores i es potenciïi el que és realment transformador, podrem canviar les coses.

MM: Què és la XES?

RS: És una organització representativa de l’economia social i solidaria catalana que aglutina empreses entitats i persones. Va néixer al 2002 i avui té 200 organitzacions sòcies i unes 100 d’individuals.

Te dues grans funcions. La primera és aconseguir incidència política perquè el projecte polític de l’ESS guanyi terreny en l’esfera pública i les estructures. Amb les eleccions municipals del 2015, entreguem a tots els partits polítics 14 mesures per democratitzar l’economia a escala municipal. Quan guanyen partits afins a aquests 14 principis, es comencen a promoure plans d’impuls de l’ESS emmirallats en aquestes 14 mesures. La segona funció és generar eines d’activació econòmica o articulació sòcioempresarial. Aquí es on hi ha la Fira d’Economia Solidaria que busca activar el mercat social, potenciar les vendes de les usuàries.

MM: Com funciona el Balanç social de la XES? Hi ha una valoració independent o externa?

RS: El balanç es una eina de diagnòstic intern que serveix a les organitzacions per reportar informació en sis àmbits: democràcia, igualtat, medi ambient, compromís social, qualitat laboral i qualitat professional. Per aquests diferents blocs es desgranen uns indicadors. L’empresa omple uns documents amb ítems fàcilment objectivables (sous més alts i més baixos, per exemple). També hi ha camps més qualitatius.

A més de la informació que omple l’organització hi ha una avaluació externa: els qüestionaris de qualitat que s’envien a treballadores, clients o usuaris. El més important és el de qualitat laboral perquè és obligatori per poder tancar el balanç.

Fa dues funcions. La primera és en clau interna, perquè ajuda a emprendre processos de millora dins l’organització. En fer un autodiagnòstic, corrobores coses que intuïes que no funcionaven i detectes reptes nous. Hi ha també una part més de cara a “fora” de “diferenciació”. Perquè quan fas el balanç et donen un segell i apareixes al catàleg de mercat social de la XES. Guanyes visibilitat.

Després hi ha una part més en clau de sector que es l’anàlisi agregat de les dades. Com que és un qüestionari estandaritzat, tenim una comptabilitat de l’ESS en base a criteris. Podem saber les cooperatives de l’ESS, quantes empreses participen en la presa de decisions, les diferències salarials…

MM: Quantes empreses el fan cada any?

RS: Aquest any l’han fet 150 organitzacions i 144 han aprovat. Tenim un sistema d’avaluació que anem millorant. Dels 20 indicadors bàsics que creiem fonamentals mirem si estan per sobre o per sota de la mitjana del sector.

Per exemple, pot ser que aprovis amb molt bona nota temes relacionats amb els criteris mediambientals però que tinguis un patronat en el que són tot homes o que hi hagi diferències salarials molt grans. Això es el que identifica la comissió de balanç social.

MM: Tothom pot fer el balanç social.

RS: Sí. Però no tothom obté el segell. Intentem ser molt pedagògics explicant perquè no han aprovat, insistint que és també un pas cap a la millora i la integració de l’empresa a l’ESS.

MM: Com afrontar l’entrada de grans capitals al sector ecològic atrets pel creixement del mercat?

RS: Els productes ecològics no desapareixeran dels supermercats. També es pot llegir com el símptoma d’una victòria: el discurs del moviment social a favor de la producció ecològica ha penetrat en l’imaginari col·lectiu i per això hi ha productes eco als súpers.

MM: Victòria relativa perquè no es qüestiona el model sinó que es canvia un producte per un altre.

RS: Insisteixo en la part de símptoma positiu de canvi de cultura col·lectiva.

MM: Quines limitacions tenen les cooperatives de consum per competir amb aquestes altres ofertes?

RS: Alguns productors comparteixen la dificultat de fer viable un model de negoci basat en aquest sistema de distribució, per la complicació de distribuir a tants punts diferents.

També hem vist com molts consumidors, fins i tot els més sensibilitzats, s’han acabat desvinculant dels grups de consum perquè exigeixen un grau alt d’implicació. En el meu cas ja no formo part d’una cooperativa de consum perquè si vull menjar ecològic prefereixo anar a pagès agafar la cistella i tornar a casa.

MM: Tot i aquestes limitacions, les cooperatives de consum també tenen virtuts?

RS: Són escoles de micropolítica quotidiana perquè la gent es forma allà en participar en assemblees i a discutir sobre els criteris de consum. Allà et trobes amb discussions sobre, per exemple, què és proximitat i què no, què és quilòmetre zero i que no ho és. Aquesta és una de les grans virtuts del grup de consum i per això haurien de seguir existint en convivència amb models més funcionals.

Les cooperatives de consum són escoles de micropolítica quotidiana perquè la gent es forma allà en participar en assemblees i a discutir sobre els criteris de consum

MM: Què és el consum conscient per a tu?

RS: Crec que és el canvi de cultura col·lectiva cap a altres formes de viure. Això pot anar des de les micropràctiques quotidianes fins a fórmules més complexes d’organització per viure d’una altra manera. Crec que acotar-ho al consum a mi se’m queda petit. Jo prefereixo parlar d’estils de vida perquè al final és això el que ens defineix.

Obsessionar-te amb el amb els teus actes de compra quotidiana no té sentit. L’important és que estiguis satisfet amb la manera com vius. Si he d’anar al supermercat a comprar una cosa hi vaig amb tota la tranquil·litat del món. Perquè sé que el meu dia a dia de fons és el que jo vull. Em moc en bici, tinc el meu hort i, sobretot, treballo a Opcions i a la XES. Les petites contradiccions quotidianes les porto molt bé.

MM: Has parlat des d’un punt de vista individual però, i l’escenari col·lectiu?
RS: És molt més fàcil ser un consumidor conscient si tens un entorn que et reforça en positiu. Per això les cooperatives de consum són tan interessants. És molt important que hi hagi espais socials que reforcin el teu procés de canvi i les cooperatives de consum ho han fet molt. Però també al teu entorn de treball pots generar una cultura favorable. Hi ha espais de cotreball que són molt interessants en aquest sentit perquè aleshores no has d’anar a contracorrent.

Obsessionar-te amb el amb els teus actes de compra quotidiana no té sentit. L’important és que estiguis satisfet amb la manera com vius.

MM: I què passa amb les barreres socioeconòmiques que fan difícil els canvis d’estil de vida?

RS: Crec que és impossible pensar que tota la gent canviarà voluntàriament les seves formes de vida perquè ha arribat a una concepció molt clara dels problemes del món i vol fer-ho. Crec que hi ha un nucli radiador de gent, de pràctiques d’empreses que estan empenyent aquest canvi i que van intentant incidir sobre les estructures dominants. I les estructures dominants poden ser des dels àmbits educatius, com els menjadors escolars ecològics, que afecten tota la comunitat, o la l’administració, amb les polítiques de compra pública.

En el moment en què es prohibeixen les bosses de plàstic, ja no depèn de la gent que canviï voluntàriament la seva forma de consum i ús de bosses. Hi ha hagut un nucli radiador que ha potenciat que la gent deixi de consumir bosses de plàstic i gràcies a aquesta generació de cultura de fons ja no es veu malament que es prohibeixin les bosses. És aquesta dialèctica entre pràctiques que exemplifiquen espais que incideixen sobre les estructures dominants i regulacions que afavoreixen canvis més amplis gràcies a la legitimació que els hi donen pràctiques i espais d’incidència. Si aconseguim desbloquejar polítiques públiques que generen canvis de dalt cap a baix amb els estils de vida gràcies a l’exemplificació de baix a dalt podem fer canvis més profund en les estructures. 

MM: Què en penses de les monedes socials?

RS: Sóc escèptic amb amb les monedes socials. Intentar generar sistemes econòmics alternatius des de la moneda és començar la casa des de la teulada. Primer construeix un espai com el mercat social d’intercanvi de béns i serveis dins l’economia social i solidària. Llavors, quan tens una xarxa molt densa pots començar a introduir la moneda social per tancar el circuit i que els diners circulin per satisfer necessitats des de dins.

 Intentar generar sistemes econòmics alternatius des de la moneda és començar la casa des de la teulada.

Crec que la moneda social té sentit per satisfer una necessitat més comunitària com són els bancs del temps. O inclús amb un sistema de fidelitat de comerç local. Però la moneda social no és, en l’estadi actual de la construcció
d’alternatives econòmiques, una estratègia prioritària.

MM: El 15-M va ser també un punt d’inflexió del canvi en temes de consum i d’altres economies?

RS: El mes de març del 2011 estàvem acabant l’informe “Cambio Global España 2020/2050 sobre consumo y estilos de vida” i vam fer uns tallers d’escenaris futurs. Ens preguntàvem com estaríem a l’Estat espanyol al 2020-2050. Quins serien els vectors de canvi que coincidirien en aquests estils de vida que reivindiquem. Vam reunir una trentena de persones de diferents àmbits: moviments socials, administracions, món empresarial… i vam fer dinàmiques interessants. D’aquests tallers en va sortir que els dos principals vectors de canvi que incidirien sobre el canvi en el consum i els estils de vida eren la disponibilitat de recursos naturals i la regeneració democràtica.

Sense el 15M tampoc s’explicaria el camí municipalista que va haver-hi a Madrid o Barcelona. Hi ha una relació directa entre l’explosió de regeneració democràtica, el canvi institucional i l’emergència de les propostes de base per una nova cultura col·lectiva.

I al cap de dos mesos va esclatar el 15M i amb l’equip d’Altekio, que ens va ajudar a dinamitzar, dèiem “está pasando, está pasando!”. Hi estava havent una explosió de regeneració democràtica dos mesos després de que diagnostiquéssim que això era condició necessària per avançar en canvis profunds en el consum i estils de vida. No ens ho esperàvem gens.

MM: A la primera edició de la Fira de l’Economia Solidària de Catalunya (FESC), l’any 2011,es va notar molt l’arribada de gent del 15M?

RS: El 15M s’ha notat a l’àmbit de l’ESS, especialment en temes de finances ètiques, però també en altres àmbits. Sí, va ser un punt molt gran de potenciació. Sense el 15M tampoc s’explicaria el camí municipalista que va haver-hi a Madrid o Barcelona. Hi ha una relació directa entre l’explosió de regeneració democràtica, el canvi institucional i l’emergència de les propostes de base per una nova cultura col·lectiva.

MM: Aquest és el sisè any de la FESC. Quin balanç en fas?

RS: La fira ha reforçat el seu espai referencial en l’economia social i solidària i en opcions de consum responsable. Primer volíem posar sobre la taula les alternatives, i ara això ja està consolidat. Hem reforçat la hibridació de l’economia social i solidària i l’accés a altres àmbits de l’economia, com el procomú digital i els espais urbans de gestió comunitària.

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Marta Molina

Responsable de continguts d'Opcions.