“En distribució agroecològica, calen iniciatives de dimensió més gran”

Toni Lodeiro entrevista a Diana Amigó (Quèviure) i Alejandro Guzmán (Ecocentral) per parlar sobre els reptes de la distribució agroecològica. Fotogafies: Dani Codina.
Toni Lodeiro entrevista Diana Amigó i Alejandro Guzmán.

Diana Amigó forma part de l’equip de Quèviure (Barcelona), distribuïdora majorista que abasteix cooperatives de consum agroecològic i altres col·lectius. Actualment formada per dotze entitats, va ser creada el 2013 per grups de consum als quals convenia agrupar-se per fer compres conjuntes. Està especialitzada en productes ecològics, de proximitat, de comerç just i produïts per cooperatives. Quèviure és una cooperativa formada per socis de consum, treball i serveis, que participen en la presa de decisions sobre criteris de compra i preus, sempre amb transparència i buscant no especular amb la intermediació. El que fa singular aquesta cooperativa és que el marge aplicat per l’empresa als productes és només el necessari per cobrir despeses, ja que és una cooperativa sense afany de lucre al servei dels seus socis.

Alejandro Guzmán és l’impulsor d’Ecocentral (l’Hospitalet de Llobregat), una central de compres amb dotze anys d’experiència en distribució d’aliments ecològics a menjadors escolars. Ecocentral, que ara busca servir també a grups de consum, només cobra pel servei de distribució i el producte es paga directament al productor. Això garanteix tant la traçabilitat com que la distribució no especula amb el preu, que pacten directament productor i consumidor. Aquesta experiència singular de “distribució transparent” es reproduirà a Navarra, impulsada des d’un organisme públic: el Consell Regulador de la Producció Agrària Ecològica (CPAEN). Un bon exemple de com la innovació de la societat civil pot inspirar polítiques públiques. S’han interessat també pel model d’Ecocentral iniciatives d’altres territoris.

 

Quan vau començar en la distribució i per què?

AG Soc cuiner i tenia un restaurant amb una estrella Michelin. A l’escola de cuina m’havien ensenyat que només hi ha sabor, només hi ha textura, només criteris organolèptics i visuals. No hi havia temporades, mai ens havien fet veure què hi ha darrere de l’aliment. I el 2006 Slow Food em va convidar com a cuiner al Terra Madre de Torí. Érem més de mil cuiners i uns quatre mil agricultors de 152 països, i vaig descobrir tot un món. Després d’aquesta trobada no he tornat a trepitjar un supermercat. Vaig entendre la capacitat de transformació social que hi ha darrere de l’aliment. Vaig deixar el restaurant i vaig començar a treballar al Bar Seco, al Poblesec. Als matins em dedicava a anar a l’horta, a Gallecs. Recollia les verdures (el que hi hagués, qualsevol cosa) i al vespre les cuinava. Em vaig fer tot un públic que anava a veure què havia agafat aquell dia. D’aquí vaig passar a la desapareguda fleca Barcelona-Reykjavik. Em pagaven per anar fent tombs per Catalunya buscant varietats de blat antic, buscant el moliner, la fruita, la verdura… El 2007 vaig començar amb Eco d’Aquí a distribuir cistelles a domicili, però vaig traspassar el negoci, i el 2011 comencem amb el tema dels menjadors escolars. Té molt de potencial, tant pels volums per als agricultors com per la salut del futur, que són les nostres criatures. Si els ensenyem a menjar bé, segurament el dia de demà tindrem consumidors ben educats.

I tu, Diana?

DA Jo, des del consum. Des que em vaig emancipar de casa dels pares, fa 25 anys, formo part del moviment de grups de consum. Sempre he entès que el consum responsable va unit a l’economia social i solidària [d’ara endavant ESS]. I que el cooperativisme, cap a on em vaig anar encaminant professionalment, pot ser una forma empresarial idònia per a iniciatives d’aquest tipus. En un moment en què em vaig quedar sense feina, juntament amb altres persones vam decidir muntar un projecte propi. És L’Economat Social de Sants, una iniciativa professionalitzada en la qual els socis treballadors aportem un servei, el proveïment de menjar, als socis de la cooperativa.

Apostem per aquest model en un moment en què el debat sobre el canvi d’escala i la professionalització dels grups de consum no era tan viu. Però enteníem que les consumidores tenim el poder de canviar moltes coses, de canviar les estructures econòmiques de la societat. I que l’alimentació és un dret bàsic. L’especulació amb l’alimentació és un atemptat. I pensem que un model com L’Economat ens permet estendre més aquesta alternativa de consum més democràtica al barri d’on som, Sants.

La clau és si l’objectiu de la distribuïdora és guanyar diners o distribuir aliments i sostenir la seva estructura

De seguida vam veure que hi havia una necessitat en el proveïment, més enllà de la fruita i la verdura que ens portava l’agricultor amb qui treballàvem, del Parc Agrari del Baix Llobregat. Vam veure que en certs productes calia agrupar molt més consum per poder accedir-hi. I que ens tocava consumir a distribuïdores capitalistes, que tenen per objectiu guanyar diners, per molt ecològic que sigui el seu producte. I això signifcava una activitat lucrativa en el camp alimentari. I com que no ens convencia la idea, ens vam sumar a un projecte que estava naixent, el de la distribuïdora del mercat social (Quèviure). Finalment, en part per atzar, he acabat treballant com a tècnica de Quèviure.

Entrevista de Toni Lodeiro a Diana Amigó i Alejandro Guzmán.

Foto: Dani Codina

Suposo que quan us referiu a distribució de productes ecològics sota criteris més mercantils penseu, salvant les notables diferències que hi ha entre unes i altres, en empreses com Mapryser, Biospirit, Natureco, Vegetalia, Morales, Bio Bio, Naturgreen, Cal Valls, La Grana, etc.

DA En resum, i sense entrar en casos concrets, per mi la clau és si l’objectiu de la distribuïdora és guanyar diners o distribuir aliments i sostenir la seva estructura. L’existència d’empreses mercantils, amb ànim de lucre en el camp alimentari és delicada perquè comercialitzen un bé bàsic. El nostre model és diferent del d’Ecocentral. El seu m’agrada. Encara que som diferents coincidim en una cosa: els protagonistes són productors i consumidors, i nosaltres només som al mig per facilitar, però en cap cas ens hem d’aproftar ni d’uns ni dels altres. En el cas de Quèviure, quan vam néixer, vam entendre que podia ser un espai on, fns i tot políticament, es podien organitzar productors i consumidors.

Per a molts àmbits, com el consum conscient, les fnances ètiques, o l’economia solidària tenim més o menys clars els adjectius que els distingeixen. Quina podria ser l’etiqueta genèrica de referència per a la distribució alimentària? Agroecològica? Responsable?

AG Jo l’anomeno distribució transparent, que vol dir que l’empresa de distribució és oberta al fet que se li puguin veure tots els números. En el nostre model, una garantia de transparència i de garantir l’origen és que es paga directament als productors.

Bancs com Fiare o Triodos també han utilitzat el terme transparent, encara que fnalment s’han quedat amb banca ètica o ètica i sostenible.

DA Distribució transparent m’agrada, i no especulativa també. Si busquem al diccionari distribució diu “dividir una cosa donant a cada part la col·locació que li pertoca”. No diu que s’hagi de fer negoci. És un canal entre l’origen, la producció i, al fnal, el consum.

Poseu en valor la producció.

AG Sí, i a més hi ha la retroalimentació emocional cap al camp, que a nosaltres ens agradaria fomentar més. Recordo el cas d’uns nens i nenes felicitant l’agricultor per les prunes. Ell plorava, perquè no hi està acostumat. Està acostumat a produir i a enviar a Alemanya o al mercat. Ningú no li diu si és bo o és dolent, l’hi paguen i punt.

DA Les cooperatives sòcies de Quèviure anem a veure els productors. A ajudar, si cal, i a visitarlos. Humanitzes el que menges, el que ens està nodrint. El fll d’una sòcia de L’Economat no menjava bledes, no hi havia manera. Un dia en van agafar unes de molt tendres de Cal Notari, el camp de l’Olivier, el nostre productor. El nen es va menjar les bledes i la seva mare ens va demanar el telèfon de l’agricultor, i li va trucar per dir-li que eren molt bones. És molt bonic. Abans produíem nosaltres mateixos el que menjàvem, i ara ens n’hem desvinculat massa.

AG La típica imatge del Facebook: “Algun cop a la vida necessitaràs un metge, algun cop a la vida necessitaràs un arquitecte, algun cop a la vida necessitaràs un advocat, però tres vegades al dia necessites un agricultor”. I estem molt desvinculats de la seva realitat. A ningú li importa qui és el seu agricultor.

DA Tenim més poder del que creiem, tant de manera individual com organitzada. I no em refereixo només a grups de consum, una escola també és una col·lectivitat de consum, com un restaurant o una botiga. Per això els projectes de distribució hem d’explicar que decidir on comprar és apostar pel model de producció i econòmic que volem.

Alejandro Guzmán i Diana Amigó.

Foto: Dani Codina

Quina és la vostra visió de les alternatives en el camp de la distribució? Incloent-hi també les iniciatives que assumeixen més lògiques capitalistes o mercantils per poder arribar a sectors més amplis.

AG Hi ha moltes petites iniciatives a escala local, però en falten moltes com la nostra o més grans. No n’hi ha. Ara mateix, si nosaltres tanquéssim, els cinquanta i escaig col·legis que portem no tindrien cap possibilitat de continuar fent el que estan fent. Se n’haurien d’anar a altres models de distribució. I he sentit coses com “Les mongetes són de la Xina però les etiquetem a Girona, i posem origen Girona.” M’ho han enviat per correu! És que no hi ha alternativa. Hi ha catàlegs en els quals veus orígens com “arròs: Barcelona”, “pasta: Tarragona” i penses “perdona, creus que soc imbècil?”. I tu no, però la majoria dels consumidors, s’ho creuen. El consumidor està més que desorientat.

Decidir on comprar és apostar pel model de producció i econòmic que volem

DA Potser ni sap que a la província de Barcelona no es produeix arròs.

En resum, moltes de les alternatives de distribució de productes ecològics més accessibles no desperten confança o no són pròximes als vostres criteris.

DA Hi ha un problema precisament de transparència, perquè és difícil que et donin tota la informació per poder triar lliurement.

AG Hortec per exemple, una cooperativa per la qual sento gran admiració, diria que no arriba a un terç de producte procedent dels seus productors socis. Són rigorosos, et posen d’on ve el producte, però no saps qui el produeix.

DA És important distingir si parlem simplement de distribució d’aliments de producció ecològica, produïda conforme una normativa, o si parlem d’agroecologia, que és un concepte més ampli i exigent quant als requisits socials i ambientals de tot el procés. Més en aquesta última línia, més lligada a l’ESS, coincideixo que no hi ha, en el món de la distribució, moltes alternatives. Excepte Ecocentral (encara que, per circumstàncies de la vida, la seva forma jurídica sigui la d’SL) en el terreny dels menjadors escolars, i Bioconsum i Molsa (→ p. 31) en el cas de les botigues ecològiques. La resta som, en general, experiències bastant petites i atomitzades.

Estem deixant un gran forat que aboca molts productors a vendre al mercat convencional

AG Com La Xarxeta, un model interessant però també de petita escala.

DA Sí, i tenim poca coordinació entre nosaltres. No estem agrupades. Ens falta una política comuna clara i dir: “el sector de la distribució transparent, no especulativa, agroecològica… Com ens estructurem? Què volem comunicar com a lobby per desemmascarar les alternatives que no ho són tant? Què volem demanar?” La distribució i la logística només funcionen amb grans volums. I el que no omplim amb alternatives d’ESS ho ocuparà l’economia purament mercantil. En el terreny de la distribució, estem deixant un gran forat que aboca molts productors a vendre al mercat convencional.

 

Com veieu una iniciativa com Mans que, des del món de l’ESS, intenta entrar a la gran distribució?

DA Tinc la sensació que ens equivocarem si ens aproftem dels canals de distribució de venda de l’economia capitalista per col·locar productes agroecològics o de cultius ecològics. No estarem fent una alternativa de model de res, simplement deixarem que se’ns absorbeixi.

AG En l’altre extrem també és igual de dolent, des del meu punt de vista, un mercat de pagèsperquè fa mal al comerç de barri. Està molt bé que els pagesos vinguin a vendre, però la víctima és qui aixeca la persiana cada dia. Cal tenir molta consciència de quin model de comerç volem. Un barri viu és un barri de botigues.

Podeu llegir l’entrevista completa al quadern 56 d’Opcions.

Portada quadern Opcions "De la terra al plat". Núm. 56. Distribució alimentària.


Toni Lodeiro

Divulgador i consultor en nova cultura del consum (Opcions Consultoria) | facebook.com/toni.lodeirozas | @tonilodeiro | tonilodeiro.net