“L’esgotament de recursos naturals ens porta al risc de nous cops d’estat”

La història ens explica que, sovint, els cops d'estat han anat lligats als moviments, a l'ombra, del poder empresarial. Un poder cada vegada més preocupat per l'escassetat de recursos fòssils i minerals al planeta. Parlem de la relació entre cops d'estat i poder corporatiu i de les estratègies a seguir per les consumidores amb Tom Kucharz, membre d'Ecologistes en Acció, investigador i activista.

Quina és la relació entre les grans empreses i l’exercici de la violència?

Existeix una història de crims de grans corporacions amb el suport dels Estats que ve des del tràfic d’esclaus perpetuat per les monarquies, l’aristocràcia, l’església catòlica i les empreses espanyoles, portugueses i angleses entre els segles XVI i XIX. Avui, per exemple, podríem parlar del paper de la les altes finances en el control de territoris a través de la força de les armes. Steve Tombs i David Whyte mostren en el seu llibre “L’empresa criminal. Per què les corporacions han de ser abolides” que el crim corporatiu està a tot arreu. En la seva carrera per l’acumulació de guanys, les grans corporacions de tots els sectors es veuen obligades a trencar les regles en algun moment. Totes acaben posant el benefici per davant de la salut humana o l’interès general.

Com donen suport els estats a aquestes pràctiques de violència empresarial?

Els Estats centrals legislen a favor de les corporacions, financen les seves activitats, construeixen les infraestructures imprescindibles per als seus negocis i propaguen el seu discurs hegemònic. També dediquen dispositius de repressió i control social i empren tot tipus de mecanismes favorables als interessos del capital transnacional, com la diplomàcia, l’acció exterior, el finançament públic de la internacionalització, les sancions comercials i fins i tot intervencions militars.

“Si hi ha canvis en l’economia o en l’àmbit de l’organització política, les elits del poder posaran en marxa tot el que és a les seves mans per a conservar els seus privilegis. Això ha motivat molts cops d’estat”.

Pots posar algun exemple?

Un dels exemples més esfereïdors de la història europea recent ha estat la col·laboració d’empreses multinacionals com ara BASF, Bayer, ThyssenKrupp, BMW, Daimler Benz, Volkwagen, Siemens, General Motors, Ford i Standard Oil amb l’Alemanya nazi del Tercer Reich, el treball esclau en els camps de concentració i el pla premeditat que va conduïr a l’extermini dels jueus, Sinti i Roma, comunistes i persones amb discapacitat. Però n’hi ha molts altres.

I existeix una relació entre grans empreses i cops d’estat?

En la majoria dels països existeix una poderosa minoria que controla l’Estat i pren les grans decisions per a gaudir de privilegis i tenir el poder, tant econòmic com polític. Si hi ha canvis en l’economia o en l’àmbit de l’organització política aquestes elits del poder posaran en marxa tot el que tenen a les seves mans per a conservar els seus privilegis. Fins i tot si implica l’ús de la violència. Això ha motivat molts cops d’estat.

Naomi Klein a “La doctrina del xoc” va documentar la relació entre els crims de les guerres a l’Iraq i els grans beneficis econòmics de corporacions vinculades a membres del govern de George W. Bush.

Sí, però encara falta molta informació secreta per ser desclassificada per a fer-nos una idea més completa de la dimensió d’aquest modus operandi. En el cas de les guerres de l’Iraq s’ha documentat, a més, la relació entre els beneficis de grans corporacions occidentals i els fons públics per a la “reconstrucció”, d’una banda, i les polítiques imposades resultants de la guerra com les privatitzacions, per l’altra. Al llarg del segle XX i principis del XXI, els Estats Units van utilitzar, repetidament, el seu poder militar i el dels seus serveis secrets per a enderrocar governs que es van negar a protegir els interessos estatunidencs.

A Amèrica Llatina les interferències dels Estats Units són habituals.

La primera vegada que un president dels Estats Units va destituir un líder estranger va ser en 1909, quan William Howard Taft va ordenar el derrocament del president nicaragüenc, José Santos Zelaya. El seu veritable objectiu era defensar el dret de les empreses estatunidenques a operar com ho desitjaven a Nicaragua.

Carabiners de Xile davant les protestes populars a Santiago | Jorge Fernández Salas

A Guatemala va ser més subtil…

Sí, a mitjans de la dècada dels cinquanta, Jacobo Arbenz, president de Guatemala, va imposar profundes reformes agràries que van incomodar a la companyia United Fruit (una empresa multinacional estatunidenca que comercialitzava fruites tropicals conreades a Amèrica Llatina, avui es diu Chiquita Brands). El president estatunidenc Eisenhower, el secretari d’Estat i el director de la CIA, van orquestrar una operació per a portar al poder a un govern “compatible” amb l’empresa United Fruit. El 1954 va haver-hi un sagnant cop d’estat que va derogar al president.

I a Hondures…

Quan el president d’Hondures, Manuel Zelaya, havia aprovat un salari mínim i va proposar una consulta popular per a canviar la constitució en resposta a les demandes dels moviments socials, la iniciativa va ser utilitzada com a excusa per les forces militars i de dreta per a destituir-lo del seu càrrec. En aquell moment, el govern estatunidenc no va condemnar el cop de l’exèrcit hondureny, que va comptar amb el suport militar dels Estats Units. Els generals hondurenys involucrats en el cop van ser entrenats a l’Escola de les Amèriques dels EUA i van buscar possibles beneficis polítics i econòmics d’un canvi de règim.

“Estats Units ha utilitzat, repetidament, el seu poder militar i el dels seus serveis secrets per a enderrocar governs que es van negar a protegir els interessos estatunidencs”.

Aquests cops d’estat, de quina manera van beneficiar a les empreses estatunidenques?

A Hondures, per exemple, després del cop, es va gestar l’aprovació accelerada de concessions mineres i licitacions per a megaprojectes. Abans de lliurar-li el Govern al president il·legítim, Porfirio Lobo, l’any 2010, els militars van autoritzar 150 concessions expresses per a l’explotació minera i agropecuària. Els següents governs van crear les “ciutats model”, zones econòmiques especials amb condicions fiscals i laborals òptimes per a les multinacionals (una espècie de zona sense llei). Una gran part del país (alguns documents parlen del 68% del territori nacional) estaria compromesa per a concessions (unes 854) d’empreses mineres i per a l’explotació de rius (hidroelèctriques) i boscos.

El recent esclat social a Xile recull un malestar acumulat per dècades de desigualtat social, des de la dictadura de Pinochet, que també va comptar amb el suport d’Estats Units.

Un dels lemes de les manifestacions a Xile és “No són 30 pesos, són 30 anys!”. L’any 1973, el govern de la Unitat Popular d’Allende va ser enderrocat en un cop d’estat sagnant, amb el suport de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units i finançat per empreses multinacionals com ITT i el sector miner. Un any abans del cop, Allende va denunciar en un discurs davant l’Assemblea General de Nacions Unides, la influencia política i la corrupció de les empreses transnacionals. Allende va denunciar que la ITT, una corporació gegantina que té un capital superior al pressupost nacional de diversos països llatinoamericans junts, va iniciar una sinistra acció per a impedir que ell ocupés la primera magistratura.

En tots aquests casos, un dels principals detonants dels cops d’estat ha estat la nacionalització de la gestió dels recursos naturals. Probablement, el petroli sigui un dels quals ha provocat més guerres.

Un exemple clar és el d’Iran. Quan Mohammad Mosaddeq es va convertir en el primer ministre de l’Iran el 1951, el seu partit,  el Front Nacional, va nacionalitzar la indústria petroliera i va introduir la seguretat social i les reformes agràries. Fins llavors, un consorci de vuit companyies estatunidenques, britàniques i holandeses havien estat perforant petroli a l’Iran des de 1913. El Regne Unit també tenia moltes concessions que li van donar el control sobre una part de l’economia iraniana durant dècades. Amb el govern de Mosaddeq, al Regne Unit li van quedar pocs recursos legals per a reclamar el control sobre els camps petroliers de l’Iran. Juntament amb els Estats Units, va començar un boicot al petroli de l’Iran com un mitjà per a aïllar-lo econòmicament. El servei d’intel·ligència del Regne Unit va sol·licitar ajuda a la CIA per a enderrocar a Mosaddeq mitjançant un cop d’estat a l’agost de 1953.

Veneçuela també compta amb una llarga experiència en governs enderrocats

Sí, i els Estats Units tenen una llarga història de suport a aquests cops d’estat a Veneçuela. Documents desclassificats el 2006 per l’Agència dels EEUU per al Desenvolupament Internacional van revelar que grups polítics opositors veneçolans van rebre finançament estatunidenc per a organitzar el cop d’estat, perpetrat l’11 d’abril de 2002, contra el llavors president Hugo Chávez. Hi ha molt poca documentació sobre el paper d’empreses en aquests casos, però l’empresa espanyola de telecomunicacions, Movistar de Veneçuela, va ser denunciada per animar, des dels seus portals d’informació, els intents de cop d’estat duts a terme per l’ultradreta veneçolana.

Tom Kucharz

Líbia també viu l’enèsima guerra pel petroli.

Líbia és un exemple del que pot succeir a altres Estats. Fins el 2011, al país se li adjudicava l’esperança de vida més alta d’Àfrica. Des del derrocament de Muamar Gadafi per una guerra civil, secundada per una intervenció militar de l’OTAN  i l’auspici de l’Aràbia Saudita i l’Unió dels Emirats Àrabs, la població sofreix la guerra, la falta de mitjans de vida i l’absència de democràcia. Hi ha dos governs enfrontats licitant pel control del territori amb les majors reserves de petroli d’Àfrica. Turquia i Catar del costat del Govern de Trípoli, al qual també dona suport Nacions Unides i la Unió Europea, amb Itàlia al capdavant; i de part del general Jalifa Haftar, de l’Exèrcit Nacional Libi (ENL), l’eix Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs, Egipte i els Estats Units, als qual també s’hi ha sumat França de manera extraoficial. L’elit de poder italiana veu perillar la seva hegemonia com a ex potència colonial a Líbia i finança grups armats amb l’excusa de la migració per a protegir els pous, dels quals es proveeix la companyia italiana Eni i el gasoducte que subministra a Itàlia gas natural. Mentrestant, la població civil i milers de persones refugiades posen els morts.

A l’Estat espanyol, el cas Villarejo va destapar l’espionatge il·legal en el qual estaven involucrades grans empreses espanyoles.

Segons el sumari de la recerca judicial, del magistrat Manuel García-Castelló, el BBVA va contractar a Villarejo quan era comissari en actiu i li va pagar 10,2 milions d’euros a través del seu entramat empresarial per a espionatge il·legal. Francisco González va deixar la presidència del BBVA l’últim dia de 2018. Esquitxat per les revelacions de Villarejo, González va cobrar una pensió de 80 milions (més les accions del banc valorades en 30 milions d’euros) i va passar a ser president d’honor del banc. Però a més del BBVA, sembla que Villarejo va ser contractat durant molts anys per empreses de l’IBEX35, com Iberdrola, Repsol, La Caixa, San José i el Santander, per a fer tasques d’espionatge. Els papers de Villarejo mostren la cara menys coneguda de l’expansió del capitalisme espanyol: un modus operandi en el qual les grans empreses tenien el suport dels aparells de l’Estat per a executar operacions il·legals, com ara amenaces, obstruir recerques periodístiques o judicials, inhabilitar jutges, elaborar i difondre informació falsa per a perjudicar determinats partits polítics o aconseguir informació empresarial privada.

“Movistar de Veneçuela, va ser denunciada per animar des dels seus portals d’informació els intents cop d’estat duts a terme per la ultradreta veneçolana”.

No existeix un mecanisme que reguli la interferència de les empreses en la política?

Ara com ara, hi ha propostes impulsades per un gran nombre d’organitzacions de la societat civil, com la Campanya Global per a Reivindicar la Sobirania dels Pobles, Desmantellar el Poder de les Transnacionals i Posar fi a la Impunitat. Aquesta campanya reclama la creació d’un tribunal internacional per a jutjar a les empreses transnacionals i la posada en marxa d’un centre per a fer un seguiment de les seves operacions. Ha elaborat un Tractat internacional dels pobles per al control de les empreses transnacionals, on proposar mecanismes de control que frenin les violacions de drets humans comeses per les empreses transnacionals.

Llavors no es pot garantir la defensa dels drets humans per sobre dels interessos corporatius.

Caldria aconseguir, d’una banda, el suport polític i institucional a l’aprovació d’una normativa internacional jurídicament vinculant en Nacions Unides. I per l’altre costat, una Llei de protecció dels Drets Humans i de la diligència deguda en la cadena de valor de les activitats empresarials transnacionals, per a obligar a les corporacions al respecte dels drets humans i la conservació de la naturalesa.

Davant l’emergència climàtica, l’esgotament de recursos naturals incrementarà la violència exercida per les empreses en la pugna pels recursos?

Per a comprendre el risc de nous cops d’estat, podem prendre Bolívia com a exemple i veurem que l’esgotament global de recursos naturals, no sols dels combustibles fòssils, sinó també els minerals (que són imprescindibles per a la revolució tecnològica i la digitalització de l’economia), ens porta a nous desafiaments. No tinc proves per a afirmar que determinades empreses transnacionals hagin estat implicades en la gestació del cop a Bolívia, però m’atreveixo dir que un canvi de govern a Bolívia serviria a determinats interessos del poder corporatiu nacional i internacional.

Salar de Uyuni

El Salar d’Uyuni, a Bolívia. compta amb la major reserva de liti del món | Jan Kronies

Bolívia compta amb el 70% de les reserves de liti del món.

Exacte, Bolívia posseeix 21 milions de tones mètriques de liti, mineral essencial per als automòbils elèctrics i la indústria de les energies renovables. El govern de Morales havia cancel·lat el 2019 un acord amb ACISA, una empresa alemanya que, entre altres clients, proveeix de bateries a Tesla, un dels majors fabricants de cotxes elèctrics. L’acord implicava crear una societat, invertir 1.200 milions dòlars en un projecte d’industrialització al salar d’Uyuni, que culminaria en la fabricació de bateries d’ió liti. Mentre es consumia el cop a Bolívia, el govern d’Alemanya pressionava al règim colpista per a reviure l’acord d’explotació de liti rebutjat per Morales. Evo Morales va denunciar a Twitter que “tal com va ocórrer amb el gas, els colpistes pretenen lliurar el nostre liti a les transnacionals”

Què poden fer les consumidores?

El més important seria enfortir el teixit social organitzat i donar suport a les protestes que ocorren en el nostre entorn, siguin accions contra els desnonaments, ocupacions d’oficines d’empreses elèctriques per a acabar amb la pobresa energètica, assegudes davant l’emergència climàtica o tractorades i talls de trànsit del sector agropecuari per exigir preus justos. Una clau seria apostar per la desobediència civil. Aconseguir recursos, tant d’organitzacions com d’individus (micromecenatge o mini donatius) per a iniciar litigis i intentar guanyar “batalles jurídiques” que donin lloc a indemnitzacions econòmiques i sancions penals i administratives, com a fórmules de fer fallida la impunitat de les transnacionals. Sempre combinades amb la mobilització.

També hi ha estratègies com l’activisme accionarial, que denuncia la inversió dels bancs en el negoci de la guerra.

Exacte. Cal defensar el desmantellament organitzat de les multinacionals. A més de la banca, denunciem als gegants de la tecnologia (Google, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft), el petroli o especuladors com Black Rock i BlackStone. A França, s’han fet desenes d’accions contra Amazon per a denunciar la seva petjada ecològica i les seves condicions laborals. L’oposició local a Nova York va evitar que Amazon aconseguís incentius fiscals per valor de 3 mil milions de dòlars per a establir la seva segona seu corporativa  a Queens. Són una inspiració enorme per organitzar accions similars a l’Estat espanyol.

“A França, s’han realitzat desenes d’accions contra Amazon per a denunciar la seva petjada ecològica i les seves condicions laborals”.

 Sembla que sigui difícil organitzar-se i mobilitzar-se, en una societat cada vegada més individualitzada i precaritzada

Un estudi recent d’Ecologistes en Acció sobre la transició ecosocial ens emplaça a reduir la jornada laboral a 30 hores setmanals o menys, repartir de manera justa i equitativa l’ocupació remunerada entre la població activa, així com repartir les feines necessàries per al sosteniment de la vida des de la igualtat. Aquest tipus d’escenaris de transformació ecosocial ens obliguen a pensar també en què fer amb les empreses transnacionals. Cal reorganitzar completament l’economia: descentralitzar-la, amb formes de participació directa dels i les treballadores, de la ciutadania, les associacions de consum responsable, assegurant i millorant la llibertat. Defensar la solidaritat humana significa subordinar l’economia a una societat democràtica de forces plurals.

I quin ha de ser el rol dels estats o del parlament europeu?

Prohibir les portes giratòries d’alts càrrecs i representants polítics entre el sector públic i privat (ni tan sols es compleix la legislació vigent), la cooptació del procés decisori de les polítiques públiques, el suborn i altres pràctiques de corrupció o aprovar un registre de lobbies. Però necessitem pressionar des de baix perquè ho facin. Governs i parlaments han de canviar l’actual política de comerç i inversió de la UE. Això implica no aprovar nous tractats i revertir els anteriors. El més immediat: no permetre la ratificació del tractat comercial amb Mercosur i Mèxic i bloquejar la implementació dels acords amb Vietnam, Singapur i el Japó.


Laura Solé Martín

Redactora d'Opcions