Álvaro Porro: “L’economia social i solidària no es pot fer des de l’administració”

Parlem amb l'Álvaro Porro, figura clau per entendre l'evolució del consum conscient a l'Estat espanyol. Recordem amb ell la seva llarga vinculació a la revista Opcions i ens explica com afronta el repte de ser el Comissionat d’Economia Social, Desenvolupament Local i Consum de l'Ajuntament de Barcelona.
Álvaro Porro, entrevistat a la seu de Barcelona Activa.
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Álvaro Porro, llicenciat en Economia, és un activista. Ha dedicat bona part dels primers dotze anys de la seva vida laboral a la revista Opcions. La seva aportació ha estat clau per fer evolucionar el discurs sobre el consum conscient. Fa dos anys va començar a treballar a Barcelona Activa, i des del juliol és el comissionat d’Economia Social, Desenvolupament Local i Consum de l’Ajuntament de Barcelona.

Portada quadern 53 d'Opcions

Podeu llegir l’entrevista completa al quadern 53 d’Opcions.

En quin moment comences a interessar-te en el consum com a eina de transformació?

Vaig començar a interessar-m’hi quan feia el primer curs de la carrera d’Economia. Jo sentia el que m’explicaven de la llei de l’oferta i la demanda i pensava que la demanda podia tenir un poder increïble. I era una idea en la qual creia que s’havia de treballar. En aquella època, no havia sentit mai parlar de consum responsable ni de res de semblant. Al cap d’un temps sí que vaig descobrir el comerç just, i vaig veure que la cosa anava per aquí. Llavors vaig marxar a Amsterdam i allà vaig conèixer la revista Ethical Consumer, que és una revista anglesa pionera en el tema. Va ser un descobriment, perquè aquella gent ja estava obrint el camí que jo veia que s’havia d’explorar. També vaig llegir el llibre Rebelión en la tienda. Opciones de consumo, opciones de justicia, que havia traduït de l’italià l’editorial Icaria, l’any 1997. I així vaig saber que a l’Estat també hi havia gent pensant en això. De fet, en van fer l’adaptació en Joan Torres, que va iniciar el Centre de Recerca d’Informació i Consum (CRIC), i la Montse Peiron, que posteriorment crearia la revista Opcions, en la qual vaig acabar treballant durant dotze anys. Pensava que la demanda podia tenir un poder increïble.

 

Quins referents teníeu, quan vau començar?

Doncs ens ho vam inventar tot sobre la marxa. Teníem el model d’Ethical Consumer, però de seguida vam veure que hi havia coses seves que ja no volíem imitar. Crec que junts vam anar creant un discurs propi.

 

Quin seria aquest discurs?

L’hem anat perfilant al llarg dels anys. Al començament, jo tenia una mirada més naïf del que es pot fer des del costat de la demanda. En clau econòmica, pensava que si la demanda marcava un camí, l’oferta aniria cap allà. Però de seguida em vaig anar adonant que aquesta idea innocent, per si sola, pot ser perillosa. Perquè transmet la idea que la producció es pot alterar per la suma de moltes accions voluntàries individuals, sense tenir en compte que hi ha unes fortes estructures socials, polítiques i econòmiques. Només amb accions individuals és impossible canviar el model.

Només amb accions individuals és impossible canviar el model

I vam pensar que transmetre la idea contrària era injust. Vam arribar a la conclusió, i hi ha alguns articles meus publicats a la revista que intenten expressar-ho, que el món no el canviarem des del consum exclusivament. Però sense tocar les formes de consumir, que al final són les formes de vida, no podrem canviar el món. El consum és un tema que hem de tocar en el canvi, però no podem pensar que el canvi es podrà fer només des d’aquí. Perquè, si no, també podem caure en un discurs neoliberal i despolititzador, centrat en la perspectiva individual.

 

A vegades es compara el moment de prendre una decisió de compra amb el moment d’emetre un vot. Creus que és encertat?

Quan anem a votar, és una persona, un vot; tant és la meva capacitat econòmica. En canvi, quan parlem de consum no és exactament el mateix. Perquè aquí el teu poder adquisitiu marca molt les teves opcions a l’hora de poder triar. I no només el teu poder adquisitiu, també les teves facilitats per accedir als productes que desitges. A vegades, si no hi ha un entorn que et doni aquesta possibilitat de consum, no pots triar. Cal que les polítiques públiques facilitin això, com per exemple l’Ajuntament de Barcelona, que vol afavorir circuits curts per al tema de l’alimentació. Per tant, no hem de perdre de vista que és veritat que el nostre consum té un impacte sobre el model econòmic i ajudem a modelar, però també hem d’entendre que no tots tenim les mateixes capacitats de triar quin consum fem. És una qüestició.

 

Però la dimensió individual també hi és, oi?

Sí, i vam veure que amb el discurs del consum responsable és molt fàcil generar malestar emocional. Jo tenia molt clar que no podíem dedicar els nostres esforços en la línia equivocada: no canviar res i a sobre provocar malestar a la gent. Això em va portar a fer la secció “El divan”, per tenir cura de la dimensió psicològica i emocional de tots aquests processos. La clau és l’alegria pel canvi. És importantíssim que els canvis en el consum es visquin amb alegria i no com una càrrega.

 

Com afrontes el repte del Comissionat d’Economia Social, Desenvolupament Local i Consum de Barcelona?

És una oportunitat molt gran de poder donar una empenta política a temes amb els quals ja fa molts anys que treballo i que són rellevants per a la societat. També em fa respecte, tot i que ja fa un temps que treballo a l’administració i ja he pogut copsar quins són els reptes i les limitacions. Ho afronto amb moltes ganes de donar el millor de mi mateix, com ja he intentat fins ara. És molt important, quan estàs en rols de govern, entendre que has de governar per a la gent que creu en el que estàs fent i per a la gent que no ho veu tant. I has d’aconseguir generar consensos, visions respectuoses… Això no vol dir que a vegades has d’agafar camins que no agraden a tothom, i que poden entrar en conflicte amb els interessos d’alguns. Però sempre ho has de fer des d’un marc democràtic, entenent que hi ha diversitat de visions. Hi ha molt camí per recórrer, hi ha una expectativa de canvi molt gran però hem d’entendre els ritmes de les coses, les limitacions del dia a dia. I amb això hem de fer equilibris.

No es pot anar de zero a cent en poc temps. Primer cal generar àrees que siguin capaces de treballar el tema

És el que anomeno repte bicicleta. Sempre has d’estar pedalant per no perdre l’equilibri, i alternar la mirada a curt i llarg termini. No es pot anar de zero a cent en poc temps. Primer cal generar àrees que siguin capaces de treballar el tema.

 

Com s’integra, en l’àmbit municipal, el suport al teixit comercial i, alhora, l’impuls d’un consum responsable que, moltes vegades, passa per consumir menys?

Aquest és un dels reptes principals. Crec que hi ha una potencial aliança entre el món del comerç i el món del consum responsable, però és veritat que s’ha de treballar bé perquè a vegades pot semblar contradictori.

Hi ha una potencial aliança entre el món del comerç i el món del consum responsable

Al comerç, i sobretot al comerç de proximitat, li interessa un consumidor que sigui conscient del que compra, que valori qualitat, no només el preu, que valori tenir un teixit productiu i comercial viu, local. El comerç de proximitat, a més del valor de la proximitat en si mateix, pot donar un servei comercial de molta més qualitat: assessorament, selecció prèvia dels productes i relació qualitat preu. També, en el tema del malbaratament, està comprovat que la botiga petita de producte fresc té molta més capacitat de no malbaratar aliments, que és una cosa que interessa al consumidor responsable. Hi ha molts elements on es pot generar aquesta aliança entre el consumidor responsable i el comerç de proximitat. Òbviament, al comerç no li pots demanar el missatge de consumir menys, perquè ell necessita que la gent consumeixi per poder viure, i és totalment legítim. Però igual que ens plantegem com créixer d’una altra manera, doncs ens podem plantejar com fer un consum diferent.

 

Com s’enfoquen les polítiques de suport al sector cooperatiu i comunitari?

El primer que hem d’entendre és que, dins l’àmbit de les altres economies o les economies transformadores, que és la terminologia que estem fent servir, hi ha molta diversitat. Sí que comparteixen una altra forma d’entendre l’economia, l’empresa, la rendibilitat, el valor o la productivitat. També la necessitat de fer visible allò que és invisible, com l’economia reproductiva o tot l’ecosistema ecològic. Però no és un univers que a si mateix es concep com a tal i, de fet, quan intentes fer una política pública que s’hi orienta, una part del procés és transmetre la idea que això és un àmbit i que aquí hi ha unes àrees polítiques i tècniques de referència. I generar una interlocució. Aquesta és una de les feines que el Jordi Via [l’anterior comissionat] ha fet amb moltes ganes i que també es reflecteix en el Pla d’impuls de l’economia social i solidària. Aprofito que el Jordi és lector d’Opcions per agrair públicament la molta i molt bona feina que ha fet. També hem de tenir molt clar que l’economia social i solidària no es pot fer des de l’administració.

L’economia social i solidària no es pot fer des de l’administració

S’ha de fer des de la societat, amb entitats, cooperatives, associacions… L’administració pública pot ajudar, promoure i acompanyar. Cal dimensionar bé la intervenció, que sigui proporcional amb el pes real d’aquesta economia perquè, si no, podem caure en un excés de recursos, objectius, ambicions, que el propi àmbit no sigui capaç d’entomar. Hem de trobar un punt d’equilibri, promoure sense asfixiar. Tot i que posar fronteres és complex, el Comissionat va fer un estudi de la mida de l’economia social i solidària a la ciutat i es va arribar a unes xifres del voltant del 7% del PIB de la ciutat.

Álvaro Porro sortint de la seu de Barcelona Activa.

Com s’integra l’aposta per l’economia social amb les polítiques econòmiques tradicionals?

Partim d’un model econòmic que es basa en tres potes: el sector públic, el sector privat, amb tota la seva diversitat, i el sector cooperatiu o comunitari. I pensem que és millor no generar bombolles. El sector públic pot exercir un lideratge important per fer canvis en el model econòmic.

El sector públic pot exercir un lideratge important per fer canvis en el model econòmic

Per exemple, aplicant certs criteris de contractació pública. Pel que fa a l’economia convencional, creiem que es pot “contaminar” dels valors i algunes pràctiques del sector cooperatiu o comunitari com, per exemple, la governança de les organitzacions. Però també l’economia social i solidària es pot contaminar d’elements de l’economia convencional i integrar sense complexos conceptes com la rendibilitat, la meritocràcia, la productivitat o el màrqueting. Per tant, crec que barrejar més els mons i deixar que hi hagi una contaminació mútua positiva, serà un guany per a tots dos àmbits. L’ideal seria que, en algun moment, sigui difícil diferenciar què és l’economia social i solidària i què és l’economia convencional. Perquè, al final, el que ens interessa és que cada vegada hi hagi més actors econòmics, més empreses, més entitats que facin activitat econòmica que estiguin imbuïts pels valors de l’economia social i solidària. Li diguin o no li diguin aquest nom.

Portada quadern 53 d'Opcions

Podeu llegir l’entrevista completa al quadern 53 d’Opcions.

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Laia Tresserra

Directora d'Opcions