Viatjar sense pressa, consumir menys planeta

Hi ha moltes opcions per viure unes vacances inoblidables sense tocar el cotxe: a peu, amb bicicleta, en un veler o amb la companyia d'un cavall! Per descobrir món, l'únic motor que cal és la il·lusió de deixar enrere la rutina i fondre's amb el paisatge.
Cavall carregat amb alforges. Reportatge vacances sostenibles.

El cotxe ple a vessar de maletes i la carretera per davant. Un bitllet d’avió a la mà i la maleta a punt de facturar. Són dues imatges que per a molts són sinònim de vacances. Però dues formes de viatjar amb elevades emissions de CO2 associades i, per tant, amb un elevat cost ambiental. En aquest reportatge explorem formes de vacances sostenibles, en què l’important no és anar molt ràpid ni molt lluny. Les persones amb qui hem parlat fan un elogi de la lentitud i de la proximitat. Ens expliquen que, per sortir i meravellar-nos, no cal deixar més petjada que la dels nostres peus.

 

Cicloturisme en família

La Lluïsa va fer l’any a Holanda, viatjant en un remolc de bicicleta al ritme dels pedals dels seus pares, en Joan i la Marta. Ara té dotze anys i no coneix unes vacances d’estiu sense una bicicleta pel mig. Sap que els seus viatges familiars són força diferents dels de les amigues de l’escola. En Joan i la Marta no són d’aquells que es fan enrere a l’hora de viatjar amb filles petites. Després de la Lluïsa, va néixer la Núria, que ara té nou anys. Quan tenia tres mesos i mig van comprar un adaptador per a nadons per al seu remolc de dues places i en ple mes de juliol van pedalar per Europa, tots quatre. I la tercera filla, la Caterina, que només es porta un any amb la mitjana, als sis mesos ja va fer el seu primer viatge en bici.

“Quan eren petites, el secret era anar a poc a poc i escollir rutes més planes. Aprofites per pedalar quan dormen i fas moltes parades –ens comenta la Marta–. És el que té de bo la bici: pots parar a qualsevol lloc, a l’aire lliure, enmig de la natura, a menjar o a donar el pit”.

No es mouen de forma 100 % sostenible perquè agafen el cotxe particular per anar fins al punt d’inici de la ruta. El deixen allà les tres setmanes que estan pedalant i, si la ruta que han escollit no és circular, carreguen les bicis al tren fins al punt on han deixat el vehicle. “El nostre somni és marxar des de la porta de casa, en bici –diu la Marta–, però encara són molt petites i a l’estiu fa massa calor per fer-ho”. Com a experts en cicloturisme, recomanen fer pocs quilòmetres quan es viatja amb canalla. A més, per Europa, a part de la bona senyalització de les rutes, el dormir mai és un problema. Hi ha moltes opcions i no cal esgotar les forces per arribar al lloc on has planejat fer nit.

S’allotgen sempre en càmpings i dormen en tenda de campanya. Només van a albergs quan hi ha alguna emergència o si arriben a pobles on no hi ha cap altra opció. “Però això no passa gairebé mai”, diu la Marta. A més, des de fa dos anys són membres de Warm Showers, una xarxa d’economia col·laborativa on ofereixes casa teva per acollir cicloturistes, i a la inversa. No hi ha intercanvi monetari, sinó d’experiències, cultures, menjars i consells entre viatgers ciclistes i locals. “Que vingui algú a dormir és tota una experiència per a tots cinc perquè coneixem gent d’altres cultures i regions del món sense moure’ns de casa. Els oferim sopar, dormir i l’esmorzar”.

 

Lleugers d’equipatge, carregats d’experiències

Insisteixen que la logística de viatjar tots cinc en bici no és tan complicada. En Joan s’encarrega d’organitzar la ruta sobre el mapa i de la mecànica de les bicis; la Marta, de l’equipatge. El secret: poc pes. “Fa molts anys que ho fem i només hem anat incorporant filles”. Porten molt poca roba (tres mudes cadascun) i cada quatre dies la van rentant als càmpings o a les bugaderies que troben pel camí. També carreguen la tenda de campanya, el fogonet, els sacs de dormir i les eines, molt importants per ser autònoms en les petites reparacions.

El menjar, el compren cada matí. “Normalment fem sandvitxos i fruita per dinar i, per sopar, usem el fogonet”, diu la Marta. La Caterina, la petita, afegeix que també compren llaminadures de tant en tant per tenir energia mentre pedalen. Fan un màxim de seixanta quilòmetres al dia, però si fos per la Lluïsa, en farien més. “Si un dia en fas deu o quinze no passa res. No anem a fer esport. Anem a fer cicloturisme”, aclareix en Joan.

Es mouen amb bicicletes híbrides adaptades per a cicloturisme, amb quadre reforçat, portapaquets davant i darrere, i parafangs. La Lluïsa en porta una tipus mountain bike. La Núria i la Caterina van amb bicis estàndard de la seva edat, també amb portapaquets i si pot ser parafangs. ”Han de ser bicis robustes, especialment les nostres, perquè portem més equipatge”, diu la Marta. Aquest any cadascuna va amb la seva bici, “tots lliures!” diu en Joan. Però s’han anat adaptant segons les edats de les nenes: primer anaven amb el remolc (on hi portaven una filla o dues), després dues filles al remolc i un followme tàndem (un sistema per enganxar les dues bicis “adult-nena”Mare i filla viatjant amb bicicleta per una carretera enmig dels camps. Vacances sostenibles.). Ara ja pedalen tots cinc de forma autònoma.

Aconsellen posar unes bones alforges impermeables a la bici per assegurar que la roba estarà sempre eixuta. No gasten gaires diners en equipament. De fet, cada any han anat fent una petita inversió i insisteixen que el material que compren “és per a tota la vida”. Fa gairebé dotze anys que tenen les mateixes alforges i a les nenes els van comprar un sac d’adult precisament perquè el puguin aprofitar durant anys.

En Joan destaca que hi ha molta producció local de bicicletes i complements. Quant a la roba, “anem molt normals, no ens ho mirem gaire”, comenta. No utilitzen peces tècniques sintètiques i esportives perquè, remarquen, “un cicloturista no té les mateixes necessitats que un ciclista”. A part de viatjar de forma sostenible, deixen clar que els agrada fer-ho en família. “Estem les 24 hores junts i sempre tornem molt contents –diu la Marta–. De fet, una vegada que vam fer una escapadeta a Londres ens vam preguntar: què fem a Londres sense bicis?”

 

Amb un cavall per companyia

A l’Anaïs, quan viatja, no li interessa veure moltes coses, sinó “ser-hi”. “No m’interessa veure totes les muntanyes ni totes les cascades, sinó viure la rutina de la gent que m’allotja, veure com viuen i menjar el que mengen”. No li agrada el turisme consumista i combina aquesta filosofia amb els viatges a cavall, animals amb els quals ha conviscut des de ben petita.

Quan té vacances, surt a descobrir els racons dels Pirineus a cavall amb el mínim imprescindible: una tenda de campanya i una corda ben llarga per tirar línia (d’arbre a arbre) i permetre que l’animal es pugui moure durant la nit.

Són animals de manada. Però a l’Anaïs li agrada sortir de la zona de confort. Sap que és important planificar bé la ruta i crear un vincle de confiança amb l’animal. A més, reivindica que cal desfer-se del “muntar a cavall” perquè és molt gratificant portar-lo caminant, peu a terra, i mirant-se de tant en tant als ulls”.

Organitza rutes d’una setmana pels Pirineus, per la Garrotxa o per l’Empordà, parant a fer nit a cases de turisme rural. Comenta que a casa nostra no hi ha tanta tradició de viatjar a cavall com a altres zones d’Europa. Per això la seva clientela és sobretot estrangera. Li agrada ensenyar el país a un ritme més lent, sense cost elevat per al medi ambient i amb un gran respecte per l’animal. “En un dia es poden fer entre 15 i 35 quilòmetres, depenent dels integrants del grup”.

No hi ha límit d’edat per viatjar amb cavalls. L’Anaïs ha acompanyat persones de vuitanta anys i tot. Això sí, demana que els infants ja hagin complert els dotze. Comenta que ha fet unes quantes rutes amb mares i filles, però sobretot el més habitual és que s’hi apunti gent sola, parelles i grups d’amics.

Els que viatgen a cavall volen conèixer el territori des d’una altra òptica, fer una immersió en el país estant a la natura, allotjant-se a cases de gent local i anant per llocs als quals no arribaries mai en cotxe. El que els uneix és la passió per l’animal i la natura, però també el plaer d’observar l’entorn des de la perspectiva que et dona l’alçada del cavall i caminar al ritme de l’animal.

També hi ha les rutes pack trip en grup, on ho portes tot al damunt i dorms a la intempèrie. “Hi ha una persona d’intendència que prepara el menjar per als viatgers i els cavalls”. Una de les rutes dura dotze dies i va des de Llançà fins a Andorra. Per l’Anaïs, abans de sortir, cal preguntar-se quins són els mínims que necessitem per viatjar, portar poc pes i poc menjar i que tot sigui al més local i de proximitat possible.

Ara dona prioritat als viatges amb cavalls on l’animal porta la càrrega, els viatgers caminen al seu costat i, quan decideixen muntar, ho fan a ritmes més lents. Vol impulsar la pràctica del “caminar més i muntar menys” per potenciar una visió de respecte cap a l’animal. “És sostenible moure’s a cavall, però també ha de ser sostenible per al cavall”, comenta. Són animals preparats per fer rutes llargues però, segons ella, fan massa quilòmetres a la setmana (més de 200) i se’ls força a anar massa de pressa. A més, hi puja gent molt diferent: els que saben muntar i els que no. I això representa un doble esforç també per a l’animal, que ha d’estar constantment equilibrant pesos.

 

El cos com a vehicle

La Joana té 36 anys i ha fet vacances sobretot en autoestop, en bicicleta –fent vies verdes– i a peu, fent ruta de muntanya. L’estiu passat va fer el Camino de Santiago i va triar el Camí del Nord.

“Volia que fos poc massificat i que tingués paisatges poc urbans i industrials i el Camí del Nord té paisatges molt bonics i vas vorejant tota l’estona entre l’interior i la costa”. Va decidir “saltar-se” alguns trams d’etapes que passaven per grans ciutats i fer-los en transport públic. Va esquivar Bilbao, Santander i Gijón, però des d’Irun fins a Santiago de Compostela i la continuació fins a Fisterra ho va fer a peu. “Van ser 35 dies en total. Quan camines depens del teu físic i la teva ment, del menjar i l’aigua, d’una dutxa i un llit per descansar i dels objectes que et caben en una motxilla de no més de 30 litres”.

La Joana recorda la importància de portar molt poc pes. “Això et fa plantejar realment què necessites i què no. És un bon exercici”. Durant el viatge es va haver d’enviar per correu cap a casa tres quilos i mig de coses. “T’adones que realment portes moltes més coses del que necessites i que gestionar-les provoca molt de soroll mental i, per tant, molt de cansament”.

Abans de planificar les vacances la Joana té una “veueta interior” que la censura si es planteja agafar un avió per anar-se’n lluny, perquè sap que és una acció que té un gran impacte ambiental. “Fa uns quants anys vaig estar un estiu de vacances a Brasil i per les dimensions del país semblava que si no agafaves uns quants avions no veuries res”.

La Joana constata que en el seu entorn encara hi ha el prejudici de “com més et mous, més coneixes” i ella creu que és justament al revés. “Veus, però no coneixes perquè no tens temps de ‘mirar’ i menys d’interaccionar –tampoc amb la resta de sentits– amb la realitat i impregnar-te’n. Sembla que conèixer és consumir imatges, paisatges, emocions fortes i grans experiències, i això potser és el plantejament del ‘fer turisme’ i veure el que altres han decidit que s’ha de veure, els monuments o espais top ten”. “A mi m’agrada més viatjar que fer turisme”, comenta; tot i que és conscient que requereix més temps, “un temps que de vegades no tens pel format de vacances que tenim”.

Després d’unes quantes experiències com a viatgera slow, la Joana ho té clar: “Les vacances em fan créixer la consciència de pertinença al planeta, sobretot si les faig amb el meu cos com a vehicle i amb un ritme a escala humana, com és el de caminar o anar en bicicleta.”

Portada quadern 54 d'Opcions Mobilitat

Reportatge complet al quadern 54 d’Opcions.


Marta Molina

Reportera i periodista col·laboradora d'Opcions.

FacebookTwitterLinkedinPinterestGoogle+emailFacebookTwitterLinkedinPinterestGoogle+email


Leave a Reply