Turisme, ser o no ser sostenible

Economies turismodependents, ecosistemes sobreexplotats i precarietat laboral. És el preu d'un model turístic de grans complexos, operadors internacionals i paquets "tot inclòs".
turismo insostenible

L’Organització Mundial del Turisme (OMT) determina que el sector turístic és la font primordial d’ingressos en 46 països dels 50 menys avançats globalment, segons la seva terminologia, amb potencial considerable per promoure l’ocupació. A més, se suposa que és una alternativa al sector primari i secundari tradicionals, així com que alleuja la pobresa.

Als governs els interessa la seva aportació favorable a la balança de pagaments (amb entrada de divises), també que genera renda i ocupació directa i indirecta pel seu “efecte d’arrossegament” en altres sectors (comerç, hostaleria, transport, etc.), aportant a les arques de l’Estat via impostos. Però la repercussió que té en l’economia real no és tan falaguera, encara que el turisme sigui un element de pes al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.

El costat fosc del turisme

El sector turístic no és tan estable com sembla: depèn de factors polítics i climàtics, de fenòmens naturals, dels preus de l’energia, dels canvis de gustos, del desenvolupament tecnològic i de les infraestructures.

També crea, a vegades, contraccions o expansions brusques de l’activitat econòmica pròxima, i no un desenvolupament estable i sostenible, sinó dependent del mercat, en maximitzar el benefici amb la subsegüent orientació de la inversió a escala allí on es preveu més afluència o concentració turística.

En general, a nivell nacional i autonòmic, s’afavoreixen els megaprojectes per impressionar l’opinió pública i l’electorat amb xifres d’ocupació laboral. Però, segons adverteixen molts experts, sovint els nivells salarials són mínims, els capitals estrangers tributen poc i la concentració sectorial fa que un alt percentatge del preu del paquet turístic es quedi a la companyia aèria i a la multinacional turística en detriment de la riquesa local, on se sobreexploten els ecosistemes amb infraestructures, amb gran afluència de gent, etc.

Amb això es perd qualitat de l’entorn, s’abarateixen les destinacions, o es desvien a altres substituïbles on reproduir aquest esquema intensiu especulatiu del capital d’inversió, sense polítiques públiques coherents que promoguin un equilibri.

Segons l’OMT, a nivell global, les arribades de turistes internacionals van enfilar-se als 1.400 milions aquest passat mes de gener. S’estima que arribaran a ser 1.800 milions el 2030, sense comptar amb els milions que viatgen a l’any dins el seu país. Està clar que s’han de gestionar adequadament aquests impactes que es fan cada vegada més evidents amb fenòmens com la turismofobia, la gentrificació, les denúncies de les kellys, etc.

 

Tot inclòs: el poder dels ‘tour-operadors’

Hi ha impactes ocults dels tour-operadors en els quals sovint no reparem ni les persones consumidores, ni les administracions.

Aquests agents són majoristes d’operacions internacionals situats, en general, a països emissors de turistes, i que coneixen els seus gustos i necessitats. Generen economies d’escala per a diversos països i segments del mercat. Així mateix, estableixen acords amb companyies àrees i hotels per diversificar mercats i destinacions, disminuint l’estacionalitat de les seves activitats per poder així controlar millor els preus interns, reduir taxes impositives, etc.

En realitat, són monopsonis (o monopolis de compra) que poden perjudicar les destinacions i, amb freqüència, són responsables d’imposar un mateix tipus d’explotació intensiva, sovint amb ofertes “Tot inclòs”, ja sigui a Yucatán (Mèxic) o Magaluff (Mallorca).

Com que tenen a les seves mans la promoció i el màrqueting, i venen el paquet complet (viatge, allotjament, manutenció) al 40-79% del preu final, els ingressos pel turisme als països receptors queden gairebé sempre en les arques de les multinacionals que el promouen, afavorint turismes massius barats i menys respectuosos que el familiar, un disbarat per a l’economia local que deixa menys diners i dona més costos socials, ambientals, de seguretat i cívics.

 

Activitats que no generen riquesa real

El turisme massiu crea externalitats negatives per tot el planeta, des del Machu Picchu (el Perú), fins a l’illa Skye (Escòcia), passant per Barcelona o Venècia. Per exemple, les costes mexicanes, d’11.000 quilòmetres, acullen a un terç de la població nacional i milers de turistes l’any, la qual cosa ha provocat que hagin desaparegut el 60% dels boscos costaners i manglars (un 2,5% més cada any, més de quatre hectàrees al dia). La desaparició de cadascun d’aquests espais naturals suposa pèrdues en capital natural de 8.000 a 15.000 milions de dòlars i significa, a més, la pèrdua de la protecció natural contra l’erosió, els huracans o les tempestes. També a les costes espanyoles vivim una cosa similar a la nostra escala i context.

A la Rivera Maia (estat del Carib de Quintana Roo), abans verge i d’alt valor ambiental, en l’actualitat hi ha més de 35.000 habitacions de grans empreses hoteleres espanyoles. El “Tot inclòs” destrueix l’entorn, ofereix precarietat laboral i com a aportació neta local només implica els ingressos de la venda dels terrenys, els serveis i el 2% de l’impost turístic, perquè sovint les companyies fins i tot importen aliments de multinacionals en detriment dels de proximitat. Pràctica que aquí també ens resulta familiar.

Cancún

Complex turístic a Cancún (Mèxic)

Cancún va néixer com a destinació prefabricada on les construccions no havien de superar les quatre plantes i les 16.000 habitacions, però ara n’hi ha 30.000 i edificis d’onze plantes. Per descomptat, tampoc és un fet aliè a les nostres latituds. Moltes vegades aquestes situacions porten greus problemes de proveïment i recursos (aigua, residus) en zones ambientalment fràgils. La finalitat d’aquest tipus d’explotació no és tant el turisme sinó la construcció; usar els recursos fàcilment i expeditivament.

I per turisme insostenible, dels 700 milions de turistes del 2005, l’Organització Internacional del Treball va calcular que el 20% viatjava amb finalitats sexuals i el 3% amb tendències pedòfiles, és a dir, 4,2 milions de viatgers.

 

Turisme sostenible, de tornada al sentit comú

El turisme sostenible és el que es desenvolupa d’acord amb la sostenibilitat no només econòmica, sinó també social i mediambiental, és a dir, un tipus de turisme que no només persegueix el lucre. La paraula clau és respecte, tant a la comunitat visitada, com a les seves tradicions socials i culturals, o al seu medi ambient.

Acostumen a ser projectes locals, per a grups petits i mitjans, on es contracten serveis i guies autòctons. Cada aspecte del viatge pot tenir un efecte positiu o negatiu en funció de com es planifiqui i desenvolupi, de l’actitud de qui viatja, de l’activitat i de la situació de la destinació.

Convé tenir present que és preferible afavorir el tren i el vaixell per davant de l’avió i el transport per carretera (més contaminants), així com els desplaçaments a peu o amb bicicleta una vegada a lloc.

S’anomena Slow Travel a gaudir de la travessia sense jornades maratonianes ni aclaparaments per abastar-ho tot, romandre almenys una setmana a cada lloc i fer viatges més llargs a menys llocs. Ser, en definitiva, menys turistes i més viatgers, capbussar-nos en la cultura visitada, allotjar-nos en hotels familiars o en cases rurals i fer un consum local. És factible i més barat del que creiem. Un gran pla!

El Codi ètic del turisme conscient, o del viatger responsable, proposa una mentalitat oberta: escoltar, observar, descobrir, experimentar, reflexionar sobre altres formes de vida, informar-se sobre la geografia, la cultura, la història, les creences, tenir unes nocions mínimes de la llengua local, ser un bon convidat, allotjar-se i menjar en establiments autòctons, comprar béns autèntics, conèixer i contribuir a projectes que ocupin dignament als nadius, que donin suport a polítiques d’estalvi (aigua, energia, reciclatge, residus, etc.).

A més inclou interactuar amb els locals sense ostentar riquesa, no afavorir que els menors demanin almoines, no fer promeses que no s’hagin de complir i demanar permís abans de fotografiar persones o monuments. No sembla molt complicat, és pur sentit comú.

 

Veure més enllà

El regne budista de Bhutan (Himàlaia), amb una superfície forestal del 72%, és un exemple paradigmàtic de preservació cultural i de l’entorn. Però, malgrat que triomfa a l’“Índex de la Felicitat Bruta” en diverses variables (psicològiques, comunitària, ecologia, bona governança, ús del temps), i posseeix una política que limita els turistes a l’any i les visites a certs paratges, manté un respecte als drets humans qüestionable en el seu tracte cap a les dones (com ocorre amb moltes altres destinacions).

Per això, sobretot, s’imposa reflexionar sobre on aniran a parar els nostres diners i el que premiarem o afavorirem amb el nostre consum, procurant que el màxim possible de la nostra inversió vagi a l’economia real que visitem, als seus habitants, als seus negocis i als seus projectes respectuosos. Bon voyage!


Brenda Chávez es periodista y autora del libro "Tu consumo puede cambiar el mundo".

Brenda Chávez

Periodista i autora del llibre "Tu consumo puede cambiar el mundo". @BrendaChavez_ | brendachavez.com


Leave a Reply