La distribució dels aliments i la generació de residus

Les grans plataformes comercials, com els supermercats i els hipermercats, són una de les principals responsables de generar residus i del malbaratament alimentari. Per assolir el residu zero en la distribució d'aliments queda un gran camí per recórrer. Aquestes són algunes propostes.

plásticos supermercado

Per a totes aquelles que treballem a favor del residu zero, aquest darrer any està sent del tot apassionant. Durant aquests últims mesos hem vist com des d’Europa es fa un pas ferm cap a la reducció de residus plàstics amb l’Estratègia europea del plàstics o l’aprovació de la Directiva europea de plàstics d’un sol ús. A nivell d’Estat espanyol (i amb una dilatació del tot injustificada) per fi, ha entrat en vigor el Real Decreto sobre el consum de bosses de plàstic i, recentment, el Parlament de les Illes Balears ha aprovat la que es pot considerar la llei més capdavantera a nivell internacional en reducció de residus i responsabilitat ampliada del productor.

Són molts els que es pregunten perquè s’estan produint tots aquests canvis i amb aquesta velocitat. Per descomptat, no podem parlar d’una raó única, la realitat és sempre complexa. Segurament el tancament fronterer de la Xina a acceptar determinats plàstics de baixa qualitat ha tingut un efecte accelerador en els despatxos de Brussel·les, però també és cert que mai hi ha hagut tantes evidències i s’ha visualitzant i denunciat tant la insostenibilitat del model productiu i de consum, especialment pel que fa a la proliferació d’envasos i productes de plàstics d’un sol ús.

Està clar que el model productiu i de distribució s’ha de transformar.

Rezero – Fundació per la Prevenció de Residus i el Consum basa la seva acció en el principi de la responsabilitat compartida: administracions, empreses i ciutadania tenim a les nostres mans la solució al problema de la generació de residus. Però malgrat que a alguns sectors econòmics els interessi culpabilitzar permanentment el consumidor, no tots tenim el mateix grau de responsabilitat. Si volem canvis significatius està clar que el model productiu i de distribució s’ha de transformar.

L’últim any, a Catalunya s’han generat 3.850.000 tones de residus amb una mitjana per persona i any de 509 quilos. D’aquests, una quarta part corresponen a residus d’envasos convertint-se, així, en la segona fracció més important després de les restes orgàniques. Entre el 80 i el 90% d’aquests envasos són d’aliments i begudes.1

En general es pot considerar que, respecte al funcionament dels establiments i la vinculació amb la generació de residus d’envasos, existeix una clara dicotomia entre els hipermercats i supermercats i els comerços tradicionals. Rezero ha realitzat diversos estudis per quantificar i comparar la generació de residus d’envasos a les diferents tipologies. En tots els casos s’ha conclòs que els comerços tradicionals presenten més oferta de productes amb baixa producció d’envasos i arriben a produir fins a un 69% menys de residus respecte la mitjana dels supermercats.

Els comerços tradicionals presenten més oferta de productes amb baixa producció d’envasos i arriben a produir fins a un 69% menys de residus.

L’augment en la producció de residus d’envasos respon als canvis experimentats durant les darreres dècades en el consum i en la distribució: augment de la quota de compra en supermercats i grans superfícies, abandonament de l’oferta de productes frescos a granel en supermercats, desaparició dels envasos reutilitzables, augment del consum de productes precuinats, etc. Analitzem a continuació alguns d’aquests factors.

 

La intencionalitat del sobreenvasat

És evident que totes les societats fan ús dels envasos per tal de distribuir i conservar béns, però els sistemes moderns de distribució, especialment d’aliments i begudes, han experimentat canvis que demanden uns usos que superen aquestes funcions i que han comportat un augment de l’ús d’envasos, contribuint a l’esgotament de recursos naturals i a un consum elevat d’energia.

Històricament les funcions de l’envàs havien estat les de conservació, protecció, transport i agrupament. Al llarg del segle xx, amb l’augment del comerç i de la industrialització, van aparèixer nous processos de producció i distribució de productes, especialment alimentaris, que van generar noves necessitats i funcions. Per exemple, amb l’increment de les distàncies que recorren els aliments, s’afegeixen capes de protecció per garantir que arriben en bones condicions. També, per facilitar l’autoservei, els productes es presenten en unitats més petites. Un dels factors que també ha fet evolucionar el món de l’envasat és la mecanització dels processos de producció. Per exemple bosses de patates que es poden omplir amb una màquina. Avui en dia, els envasos també estan vinculats a temes de seguretat com ara evitar falsificacions i robatoris. Alhora, tenen una funció informativa, per exemple, sobre com transportar el paquet o com conservar l’aliment.

Els darrers anys, aquests sistemes de protecció s’han sofisticat paral·lelament a l’emergència dels anomenats productes servei (per exemple, bosses amb sistema de retancament o plats precuinats que porten coberts incorporats a l’envàs).

L’envàs té també una funció de màrqueting que consisteix a seduir el consumidor.

Tot aquest desenvolupament tecnològic porta a una creixent complexificació i, per tant, fan més difícil el tractament i recuperació dels envasos. A més, no podem oblidar que en el sector de la distribució l’envàs té també una funció de màrqueting que consisteix a seduir el consumidor per tal que compri el producte.
Bona part dels envasos associats amb aquestes pràctiques són innecessaris, responen estrictament a necessitats de la gran distribució i provoquen un increment exponencial del sobreenvasat.

També és important recalcar que la consideració actual dels sistemes integrats de gestió –Ecoembes i Ecovidrio– de fer servir l’indicador de reducció de pes per tal de valorar l’eficàcia de les polítiques de prevenció és del tot insuficient per reduir l’impacte ambiental global. Així, entre dos materials que proporcionen la mateixa funció com a envàs no s’ha d’escollir linealment el més lleuger, sinó que cal tenir en compte tot el seu cicle de vida, que inclou factors com els impactes de produir-lo, el transport, la taxa de reciclatge corresponent o la capacitat de reutilització.

Davant d’aquesta vulneració del dret del consumidor a consumir sense produir residus o produint només els estrictament necessaris, cada vegada són més els ciutadans i entitats socials que s’organitzen per denunciar i visualitzar l’absurditat del sobreenvasat i els envasos superflus. En són exemple la campanya Desnuda la Fruta o accions com les compres col·lectives impulsades ja fa dècades pel grup ecologista CEPA o la seva versió moderna, anomenada Plastics Attack. En aquestes accions, els participants retornen al supermercat el total de plàstics i envasos innecessaris que inclouen els productes adquirits.

La venda a granel: buit legal i manca d’informació

A Catalunya, i en referència a l’envasat alimentari, existeix un clara ambigüitat normativa que propicia un buit legal sobre la prohibició de la venda a granel que implica tots els agents vinculats al consum (administració, comerç i ciutadania).

La primera gran limitació és que no existeix una normativa específica catalana que reguli la venda a granel en general, ni de determinats productes en particular. Per tant, tota la normativa referent a la venda a granel ve marcada per directives europees i legislació estatal.

En algunes cadenes de distribució, la decisió d’acceptar la venda en carmanyola és arbitrària.

Actualment els únics aliments amb una venda a granel no permesa de forma explícita per una normativa que ha quedat desfasada són: oli, vinagre, iogurt, cereals en flocs, galetes i pasta seca. Així i tot, és habitual trobar-ne a granel. La manca d’informació sobre el marc legal de la venda a granel provoca que sovint s’hagin detectat als comerços situacions contradictòries, com el fet que es trobin establiments que venen productes a granel malgrat que està prohibit per normativa, o que els establiments considerin com a prohibida la venda a granel de productes que no ho estan.

Pel que fa al fet que el client porti la carmanyola a l’establiment –pràctica cada dia més estesa–, no hi ha normativa que ho prohibeixi. El que sí que es detecta és que alguns comerços poden tenir reticències a acceptar posar l’aliment en un envàs que no sigui seu per por de possibles contaminacions per manca d’higiene de les quals hagin d’assumir responsabilitats. També trobem que, en algunes cadenes de distribució, la decisió d’acceptar la venda en carmanyola és arbitrària segons la botiga o responsable.

El cert és que, els darrers temps, es detecta també que cada cop són més els consumidors que opten per comprar a granel. Així, han proliferat comerços especialitzats en la venda sense envasos i la recuperació d’espais de venda a granel i de servei de tall per part de diverses cadenes que l’havien eliminat.

Malbaratament alimentari: conseqüències de la política alimentària

Un altre aspecte interessant d’analitzar és la vinculació entre el model de les grans plataformes comercials i el malbaratament alimentari.Gràfica de la generació d'envasos de cervesa i refrescos a Catalunya

 

Segons dades del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, un terç de la producció mundial d’aliments és malbaratada o desaprofitada. Això representa 1,3 bilions de tones, que equivalen a la quantitat d’aliments necessària per nodrir 2.000 milions de persones. També l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació alerta que la producció d’aliments és l’activitat humana que té un impacte ambiental més gran sobre el planeta i la situa, si fos un país, com el tercer emissor de gasos d’efecte hivernacle després de la Xina i els Estats Units.

Aquest desaprofitament de recursos naturals i alimentaris respon a la política de tota la cadena condicionada per les grans plataformes distribuïdores.

Com en altres aspectes de la generació de residus, massa sovint i de manera intencionada es posa el focus en el consumidor final com a responsable principal. La realitat, però, ens demostra que aquest desaprofitament de recursos naturals i alimentaris respon a la política de tota la cadena (sector primari, indústria alimentària, distribució), absolutament condicionada per les grans plataformes distribuïdores. Així, en el sector productiu, les pràctiques especulatives dels supermercats amb els aliments (cancel·lació de comandes, canvis d’última hora de les prediccions, inflexibilitat amb els criteris estètics dels productes, modificacions retroactives dels contractes de subministrament, etc.) provoquen excedents i baixades de preu que fan que sovint els productes ni tan sols surtin dels camps o dels centres de producció. Aquest desequilibri de poder fa que els productors assumeixin tant el pes del malbaratament alimentari com els costos, posant en perill la viabilitat de la seva activitat.

Com sempre, davant d’aquesta absurditat, la societat es mobilitza i cada vegada són més les iniciatives de reducció del malbaratament al llarg de tota la cadena alimentària. També a nivell normatiu, el Parlament de Catalunya inicia el procés de tramitació de la primera llei de reducció del malbaratament alimentari que ha de tenir un enfocament integral a llarg de tot el cicle i prioritzar la prevenció en origen abans que l’aprofitament.

Al mateix temps que a Europa creix la generació de residus d’envasos, creix el malbaratament alimentari.

Tornant a l’àmbit dels envasos i sobreenvasat, em sembla interessant comentar l’existència d’estudis que indiquen que, al contrari del que sovint es justifica com una mesura per evitar el malbaratament, és evident que no ho és. Al mateix temps que a Europa creix la generació de residus d’envasos, creix el malbaratament alimentari (la demanda europea de plàstics és de 49 milions de tones/any, i el 40% s’utilitza per a l’envasat).2

El declivi dels envasos reutilizables

Una altra evidència de la deriva cap a un model de distribució basat en l’usar i llençar és la pràctica desaparició dels envasos de begudes retornables a supermercats i hipermercats. Inclús en el sector Horeca (hostaleria, restauració i catering), l’envàs reutilitzable es troba en constant retrocés amb una clara tendència a la substitució per envasos d’un sol ús, especialment llaunes en el cas de les cerveses i els refrescos.

L’any 2000, els reutilitzables representaven el 30% del total d’envasos, mentre que al 2017 només suposen un 16% del total d’envasos de begudes comercialitzats.

  • Els refrescos en envàs reutilitzable són els que més han disminuït, sobretot en l’últim període (2010-2017), passant d’una quota del 36% a una del 14%.
  • Els envasos reutilitzables de cerveses també han patit una davallada significativa: d’un 47% a l’any 2000 a una quota del 30% al 2010.
  • Les aigües han patit també una davallada progressiva, passant del 17% a l’any 2000 a només un 8% a l’any 2017.3

Quant a la substitució dels retornables per envasos d’un sol ús, si analitzem el consum de llaunes detectem que, el 2017, el consum de llaunes a Catalunya va ser un 30% superior que l’any 2000, superant els mil milions d’unitats. Només pel que fa a les cerveses, l’augment ha estat del 93% respecte a l’any 2000!4

Resulta obvi que la reutilització, tot i ser una prioritat en la jerarquia ecològica dels residus, és, avui en dia, un dels processos ambientals amb menys representativitat tant a nivell de regulació normativa i de planificació estratègica en la gestió de residus, com a nivell de quota en el sector de la distribució.

Gràfica d'envasos d'aliments reutilitzables

Cal recordar que, en comparació amb la fabricació contínua d’envasos d’un sol ús, la reutilització no només estalvia recursos i energia, redueix els residus i la pràctica d’abandonar-los al medi (littering) i provoca menys emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en comparació amb la producció d’envasos d’un sol ús, sinó que també suposa un estalvi econòmic i crea ocupació al territori.

Urgeix, doncs, que l’administració comenci a incorporar mesures legals i econòmiques per a fomentar la recuperació dels envasos reutilitzables, tant al canal Horeca com a la distribució i el comerç de proximitat. En aquest sentit, establir un tribut per a productes d’un sol ús i productes de curta durada que presenten alternatives reutilitzables, com per exemple llaunes, ampolles de plàstic, càpsules de cafè, etc., i la introducció de sistemes de retorn (SDDR) per a envasos d’un sol ús facilitaria la recuperació dels envasos reutilitzables, generalitzant-los com una alternativa efectiva als envasos d’un sol ús.

El potencial de millora per a la prevenció de residus a la distribució és enorme i requereix que es defineixin estratègies transversals i prioritats. Respecte a la reducció del sobreenvasat i la recuperació de la reutilització, supermercats i hipermercats poden fer ús de la seva capacitat decisòria respecte als envasos dels productes que comercialitzen amb marca blanca i sobre la resta de fabricants. Aquest fet podria obrir un ampli camp de treball a l’hora de potenciar l’ecodisseny i la venda a granel com a alternatives de prevenció. Respecte a la reducció del malbaratament, cal un nou enfocament de les polítiques alimentàries que garanteixin l’ús i l’explotació sostenible dels recursos naturals.
El fet que les cadenes que ja han començat a treballar alguns d’aquests aspectes hagin obtingut clars beneficis econòmics (i cada cop més d’imatge) suposa també una motivació que caldria aprofitar

 


Directora de Rezero

Rosa Garcia

Biòloga i Doctora en Sostenibilitat


Leave a Reply