Tres models d’agricultura sostenible (i un que només ho vol aparentar)

Agricultura ecològica, biodinàmica, permacultura i producció integrada. Són quatre conceptes vinculats a l’agricultura però amb diferències importants. Per quins val la pena apostar? Com s’identifiquen a les botigues els productes que provenen de cada model?
Agricultura sostenible

Treballar la terra preservant la perdurabilitat dels ecosistemes productius. Aquest és l’objectiu comú entre l’agricultura ecològica, la biodinàmica, la permacultura i la producció integrada. Ara bé, com veurem, en el cas de la producció integrada la solució queda curta. Els quatre models han sorgit com a resposta a l’agricultura intensiva convencional i als seus greus impactes ambientals.

Esmentem només un d’aquests impactes, al qual no s’ha parat atenció fins ben recentment: la caiguda dràstica d’insectes als cultius i a tota mena d’hàbitats. Els insectes són a la base de la cadena tròfica, que ras i curt vol dir que sense ells no es poden produir aliments. La davallada té múltiples causes, però es considera que la principal amb diferència és l’agricultura convencional intensiva: un 24% de la “culpabilitat”, el doble que el següent factor en importància. Les diverses tècniques d’agricultura sostenible apareixen com l’alternativa imprescindible.

 

Agricultura ecològica: l’agricultura sostenible amb regulació europea

L’agricultura ecològica és el model de producció sostenible més conegut i estès al nostre país i, de fet, és la base dels altres models. Els trets principals són aquests:

  • Només es poden usar pràctiques de cultiu que preservin la biodiversitat al sòl i en previnguin la compactació i l’erosió;
  • No es poden usar (llevat de casos molt excepcionals) fertilitzants ni fitosanitaris de síntesi química;
  • Per conservar la fertilitat cal fer rotació de cultius i aportar-hi matèria orgànica;
  • Les malalties i males herbes es prevenen recorrent a enemics naturals de les plagues i usant tècniques de cultiu idònies per a aquests fins.

 

Legislació europea

És l’únic model de producció que està definit legislativament a Europa, mitjançant els reglaments que es poden veure més avall. La llei no estableix només normes per a l’agricultura sinó també per a la ramaderia, les explotacions aqüícoles (i la recol·lecció d’algues salvatges) i l’elaboració d’aliments ecològics en general.

El 2018 es va aprovar una nova versió de les normes de producció, que entrarà en vigor el 2021. Segons la Sociedad Española de Agricultura Ecológica encara conté aspectes que cal millorar o concretar, però introdueix novetats positives. Entre d’altres, el foment de la producció local i dels circuits curts de comercialització, la possibilitat d’atorgar el certificat a grups de productors (cosa que facilita i abarateix l’obtenció del segell per part d’explotacions petites) o l’ampliació dels productes reglamentats (com ara sal, suro, cera, llana o pells).

Reglaments europeus que regulen la producció ecològica

        • Normes sobre producció i etiquetatge: 834/2007
        • Disposicions d’aplicació de les normes: 889/2008
        • Disposicions en el cas del vi: 203/2012
        • Disposicions per a les importacions des de fora de la UE: 1235/2008

 

Segells d’agricultura ecològica

Els aliments que s’hagin produït d’acord amb aquestes lleis s’han d’identificar obligatòriament a ulls del consumidor amb el segell europeu. També, opcionalment, poden dur el segell de l’organisme públic del país o regió on s’ha produït l’aliment. Són aquests organismes regionals els que s’encarreguen de gestionar tot el que té a veure amb l’ús dels distintius, com ara les auditories als productors que opten a posar-los als seus productes. En el cas de l’Estat espanyol hi ha un d’aquests organismes a cada comunitat autònoma. El de Catalunya es diu Consell Català de la Producció Agrària Ecològica i manté aquest directori amb tots els operadors (producció, manipulació, comerç) acreditats amb el segell ecològic.

Agricultura sostenible
Segell europeu de producció ecològica. Segell de producció ecològica de Catalunya.

 

 

Agricultura biodinàmica: l’agricultura sostenible antroposòfica

L’agricultura biodinàmica, com l’ecològica, aprofita i respecta el funcionament natural dels ecosistemes productius pel que fa a la interacció entre vegetals, sòl, nutrients, microorganismes i animals. La biodinàmica, a més, també té en consideració les relacions energètiques entre tots aquests elements i amb el cosmos. No en va l’etimologia de biodinàmica ens du a la idea de força de la vida. És un model d’agricultura que s’emmarca dins de l’antroposofia, una filosofia (o una ciència espiritual, en la seva terminologia) que va desenvolupar Rudolf Steiner a cavall dels segles XIX i XX.

A la pràctica, el tret més distintiu de l’agricultura biodinàmica és que s’afavoreix la fertilitat usant uns compostos propis. Es preparen a base d’ingredients animals i vegetals, al llarg de mesos i tenint en compte les influències còsmiques canviants. Aquestes influències, les de tots els planetes, també determinen els moments de sembra, treball, tractaments i recol·lecta; en la resta de models agrícoles, incloent-hi el convencional, se sol tenir en compte només la influència de la Lluna per dur a terme aquestes tasques.

En podem conèixer més detalls al web de l’Asociación para la Agricultura Biodinámica en España.

Segell d’agricultura biodinàmica

Els aliments obtinguts de la producció biodinàmica s’identifiquen pel segell Demeter, que certifica que en la producció s’han complert el reglament europeu de l’agricultura ecològica i les normes específiques de la biodinàmica, tant als cultius com en la producció alimentària. El segell és gestionat per una associació privada d’organitzacions de 35 països d’arreu del món, que representen uns 3.000 productors.

Demeter. Segell de producció Biodinàmica. Agricultura sostenible

Segell de producció biodinàmica

Permacultura: l’agricultura sostenible, eficient i eficaç

El terme permacultura és una contracció de permanent i agricultura. Per tant, semànticament és un sinònim d’agricultura sostenible. La permacultura va ser inspirada, a Austràlia, per l’observació de les abundants i fèrtils interconnexions en l’ecosistema d’una selva. La idea és amotllar-se al màxim a la natura, tal com ho han fet les cultures indígenes d’aquell continent amb èxit durant segles; se sosté que així s’obtindran els sistemes més eficients, eficaços i sostenibles.

Els principis bàsics són:

  • Observar la zona on està situat un conreu per identificar els elements i éssers vius que hi conviuen a cada estació;
  • Al conreu, dissenyar la disposició d’aquests elements per facilitar-ne les interconnexions entre si;
  • Usar elements per complir més d’una funció, traient el màxim de suc de les interconnexions;
  • Complir cada funció mitjançant més d’un element, per incrementar la seguretat en cas de fallada;
  • Fer el mínim esforç per obtenir el màxim rendiment;
  • Aprofitar l’energia o recursos que brinden gratuïtament els fluxos naturals, com ara variacions en pendent o en temperatura.

Tot això en combinació amb les tècniques agrícoles de la producció ecològica.

També hi ha uns principis que fan referència a l’actitud amb què es treballa, com ara mirar-se els problemes com a llavors de la seva solució, aprofitar-se dels errors en tant que aprenentatges o deixar fluir la creativitat sense límits.

La permacultura s’usa més en horts domèstics o finques petites o mitjanes que no pas a grans conreus. No hi ha cap segell per identificar aliments procedents d’una explotació regida pels principis de la permacultura.

 

Producció integrada: un model que es queda molt curt

La producció integrada va sorgir els anys noranta, quan ja s’havien acumulat moltes evidències del risc que suposa l’agricultura convencional per a la sostenibilitat productiva del camp. En concret es van veure els efectes perniciosos a llarg termini dels pesticides, herbicides i fertilitzants sintètics, que s’han usat de forma indiscriminada i sense límits quantitatius durant dècades.

El Departament d’Agricultura de la Generalitat (DARP) descriu així l’agricultura integrada: “Per a la protecció dels cultius, la producció integrada combina la utilització de mètodes de lluita biològica per al control de les plagues i malalties, juntament amb l’ús de tècniques tradicionals, basades en la utilització de productes agroquímics.” Cal aclarir que aquí “tradicionals” es refereix a “usades des del segon terç del segle XX”.

Els mètodes de lluita biològica són els que s’usen en l’agricultura ecològica. Els productes agroquímics són els que s’usen en la producció convencional, si bé en la integrada sí que hi ha límits quantitatius i discriminació per cultius. En concret hi ha unes normes tècniques de producció integrada que estipulen en quins casos, quantitats i moments es poden aplicar fitosanitaris químics a cada cultiu.

 

La viabilitat econòmica per davant

Segons el DARP, una de les finalitats de la producció integrada és “minimitzar l’ús de productes agroquímics”, i un dels seus objectius és “adaptar-se a la forma de producció intensiva de les empreses agrícoles actuals, assegurant-ne la viabilitat econòmica.” En altres paraules: aquell “minimitzar” en realitat vol dir “minimitzar però sense que es redueixi la productivitat ni la seguretat de collita de l’agricultura convencional”.

A la pràctica això es tradueix en seguir aplicant fitosanitaris sintètics als conreus, malgrat que l’agricultura ecològica pot donar rendiments comparables almenys en alguns casos (rendiments que, d’altra banda, són innecessaris, donat l’elevat nivell de malbaratament alimentari al nostre món). I és que en l’adopció de l’estratègia integrada hi té un paper protagonista la poderosa indústria proveïdora dels agroquímics.

Certament disminuir-ne l’ús és positiu, però no n’elimina els efectes perniciosos sinó que els retarda en el temps. És a dir, no té com a resultat sistemes agrícoles sostenibles.

 

Segell de producció integrada

Els aliments procedents de conreus en què s’ha aplicat producció integrada s’identifiquen pel segell de la marieta. Està gestionat pel Consell Català de la Producció Integrada, un organisme públic depenent del DARP.

Segell de producció integrada.

L’agroecologia: fer sostenible l’agricultura sostenible

Usar unes tècniques agrícoles que preservin, i de veritat, la fertilitat de les terres és imprescindible per a la sostenibilitat alimentària, però amb això no n’hi ha prou. Cal, a més, que el model agrari estigui emmarcat en tot un sistema integral en el qual les vessants social, laboral i comercial s’hagin concebut de manera coherent i sinèrgica amb la sostenibilitat agrícola, i això en termes no només ambientals sinó també humans i econòmics. Aquesta és la idea que hi ha al darrere de l’agroecologia. És un concepte menys conegut però que, si pensem en el futur, és més determinant que l’agricultura sostenible en si mateixa.


Montse Peiron

Redacció d'Opcions.


Leave a Reply