Quin és el model ideal per al cooperativisme de consum alimentari?

Des de petits grups a supermercats, passant per camps de cultiu gestionats per les consumidores. Quins són els pros i contres de cada experiència? Quin és el model ideal?
consum alimentari

Fa uns mesos publicàvem l’article “Grups, botigues i hortes. Diversitat en el cooperativisme de consum”. En el citat text classificàvem la multiplicitat d’experiències en unes quantes categories, i descrivíem les seves característiques principales.

En aquest nou lliurament anirem un pas més enllà, aprofundint en les fortaleses i febleses dels diferents tipus de propostes. Rellegir l’anterior lliurament pot ser útil per a entendre millor aquesta que ara comença. Però si preferiu refrescar idees de manera més esquemàtica, aquí teniu un quadre resum (descarregable aquí):

 

MODEL Nombre d’unitats Forma legal
Horari d’obertura Substrat ideològic Participació de les associades
Petits grups 3-50 Cap, associació Una tarda a la setmana Autogestió, economies comunitàries, decreixement Obligatòria: torns de repartiment o altres (1 cop al mes de mitjana)
Associacions o cooperatives mitjanes 50-100 Associació, cooperativa Dues o més tardes i/o matins Mixt Molt variable: des d’opcional a obligatòria (en aquest cas pot ser un torn mensual, trimestral o anual segons els projectes)
Botigues i “autoserveis” >100 Associació, cooperativa Horari comercial Economia social i solidaria Molt variable: des d’opcional a obligatòria (en aquest cas pot ser un torn mensual, trimestral o anual segons els projectes)
Supermercats >500 Cooperativa Horari comercial Economia social i solidaria (aposta clara pel “salt d’escala”) Molt variable: des d’opcional a obligatòria (en aquest cas pot ser un torn mensual, trimestral o anual segons els projectes)
Cooperatives unitàries i altres experiències ASC i ARCO4 <100 Diverses Una tarda a la setmana Especial sensibilitat / suport al sector productiu.
Autogestió (en el cas de les cooperatives unitàries)
Variable. En el cas de les cooperatives unitàries normalment la participació és intensa

Nota: la taula és una simplificació. Poden donar-se excepcions en totes les variables comparatives.

Aclarir que en aquest article no inclourem al gran cooperativisme (Eroski, Consum), del qual parlem en un recent article a Opcions. El motiu és la seva excessiva distància respecte dels principis i pràctiques de l’agroecologia i l’economia social i solidària, que sí que orienten a les experiències que analitzem en aquest text.

 

Un model per a cada necessitat i moment vital

Personalment, he participat en iniciatives diverses i explicar la meva pròpia experiència em sembla una manera fàcil i gràfica d’entrar en matèria mitjançant un exemple.

L’any 2007 vivia a Bilbao. Un projecte absorbia gran part de la meva energia (estava escrivint el llibre Consumir menos, vivir mejor), per la qual cosa necessitava una alternativa de consum poc exigent. Em vaig associar a l’avui desapareguda Bizigai, que obria diversos matins i tardes a la setmana, comptava amb més de cent sòcies i una persona assalariada, i la participació era optativa. Aquells dies naixien al meu barri diversos grups de consum de petit format, en els quals la participació i la convivència eren més intenses i es creaven, en general, llaços més estrets. Dubtava per quina opció decantar-me, però el meu moment vital va marcar la diferència: tenia ja força amistats i espais de relació, i necessitava concentrar energia i certa flexibilitat horària per fer la compra. I em vaig quedar amb Bizigai (que en el quadre anterior seria una “associació mitjana”).

El 2008 em vaig traslladar a viure a Catalunya, i vaig formar part de l’Almàixera de Manresa. Era un projecte més petit, format per unes quaranta famílies o “unitats de consum”, obligava a fer torns freqüents, i obria portes només una tarda a la setmana. Encaixa en el que hem denominat com a “petits grups de consum”. Per a mi va ser una ocasió ideal per cobrir una necessitat llavors molt bàsica, nouvingut a una nova comarca: conèixer gent i fer nous llaços, alguns dels quals mantinc encara avui. I és que els grups de consum són un espai ideal per a acostar-nos a persones afins amb les quals compartir inquietuds i processos de canvi (en aquells dies a diverses famílies sòcies de l’Almàixera ens unia viure processos d’embaràs o criança).

Anys més tard, amb les meves necessitats relacionals més cobertes, amb nous projectes personals o laborals demandant més energia, i amb cada vegada més opcions comercials de compra local i ecològica al meu abast, he tornat a optar per opcions de consum més còmodes i flexibles (comerç local –i cooperatiu en algun cas–, en alguna etapa cistelles a domicili…).

Marc Montaner, soci treballador de l’Economat Social, cooperativa de Barcelona sostinguda pels seus professionals, explica que “moltes famílies procedien de grups de consum, però van haver d’abandonar-ho principalment perquè tenien fills i no podien seguir amb les tasques de voluntariat, quedaven excloses del circuit”.

Com hem vist en dos exemples diferents, una mateixa situació important, com la ma/paternitat pot, en situacions o moments diferents, influir-nos a l’hora de triar un model o altre segons les nostres necessitats. Ja sigui per la cerca de convivència més intensa o per la de més flexibilitat.

Una altra necessitat que cobreixen iniciatives professionalitzades com l’esmentat Economat Social –o El Cabàs de Sant Cugat– és l’autoocupació. Alhora que ofereixen a les seves sòcies consumidores un espai de compra i convivència, per a les seves sòcies treballadores és també una alternativa laboral. Entre consum i treball hi ha un nexe d’unió: la cooperativa com un espai que ens facilita viure i relacionar-nos de manera més pròxima als nostres valors.

Com he explicat en altres ocasions, els factors ideològics també hi influeixen (veure “substrat ideològic” en el quadre anterior). Tornant al meu exemple, en la primera dècada del nou segle estava més influït per les idees del decreixement i l’autogestió, més pròximes a les iniciatives comunitàries de petita dimensió. En els últims anys, en canvi, m’atreuen més les propostes basades en la professionalització i “salt d’escala” i en la generació d’alternatives d’abast més gran, la qual cosa m’ha acostat a la promoció de nous projectes de supermercats cooperatius.

En resum, a l’hora de triar el tipus d’iniciativa en la qual participem influeixen factors i necessitats diverses: personals, laborals, familiars, socials, ideològiques…

Avantatges i inconvenients dels diferents models

La taula següent (descarregable aquí) desgrana les característiques típiques de cada model, des d’un punt de vista eminentment pràctic. Tant des de l’“experiència de consumidora”, com atenent aspectes socioeconòmics i ambientals.

Hi ha petites diferències entre les tipologies triades en el quadre anterior i les usades en aquest. Es deuen al fet que en l’anterior vaig realitzar la classificació basant-me més en factors ideològics (“salt d’escala”, “responsabilitat compartida”), mentre que en aquest quadre la línia divisòria és el tipus de “experiència de consumidora”.

Resumint: amplitud i obertura vs profunditat i innovació

Per facilitar l’anàlisi, podem resumir les variables descrites anteriorment en dos eixos:

1. Obertura/comoditat/abast. El grau de participació exigida pel projecte o l’amplitud d’oferta i horaris poden facilitar o dificultar que el projecte arribi a un major nombre de persones, i que perfils amb menys motivació o disponibilitat s’hi integrin.

Encara que no són del tot assimilables als casos fins ara analitzats, parlant d’obertura i abast convindria analitzar experiències cooperatives d’escala en el camp alimentari. Com la francesa Biocoop, amb amb més de 400 botigues i formada per quatre tipus de sòcies (productores, botigues, treballadores i consumidores). Un altre cas interessant és el de Molsa, cooperativa que agrupa 16 botigues a Catalunya i estudia com incorporar a les consumidores en la seva governança.

Un altre exemple proper a tenir en compte és Abacus. És una cooperativa especialitzada en papereria, llibres i joguines que compta amb centenars de sòcies de treball, un milió de sòcies de consum i una cinquantena de botigues. Malgrat no ser del camp alimentari, i a la important distància de bona part de la seva oferta de productes amb els principis del consum conscient, és una experiència interessant en diversos aspectes. I convé tenir en compte la seva dilatada experiència a l’hora d’imaginar alternatives de consum cooperatiu capaços d’arribar més enllà de minories sensibilitzades.

(Abacus i Molsa formen part de l’oferta d’avantatges de consum d’Opcions.)

2. “Profunditat transformadora” de l’experiència i pràctiques “alternatives”. Els projectes més “exigents” també tenen els seus avantatges.

La participació més intensa i que hi hagi més treball en comú ofereixen a canvi aprenentatges més grans i llaços humans més estrets. I la limitació d’horaris i la mida més petita de la iniciativa també faciliten que sorgeixin relacions personals.

Les iniciatives no obertes al públic operen sovint en els límits de la legalitat, facilitant certes pràctiques. Des de retorns d’envasos que no permetrien les normes sanitàries, fins a l’aprofitament de locals en desús (okupats, compartits amb altres col·lectius), passant per la venda de productes “casolans” (fruita dels arbres d’una familiar que venem sense CIF, IVA ni segell ecològic, i que si no acabarien tirats; o les hamburgueses vegetals que elabora sota comanda una sòcia). Així mateix, el compromís amb productores concretes, especialment amb les més petites, pot resultar difícil per a iniciatives que han de donar servei a milers de sòcies.

En el cas de les cooperatives unitàries, els “diumenges verds” ofereixen una experiència de convivència i treball en el camp, especialment enriquidora per a “els molt urbanites”.

 

Expressat gràficament, en la imatge següent trobaríem:

A dalt més abast/amplitud i a baix les iniciatives més minoritàries. A l’esquerra hi ha les experiències personalment i grupal més transformadores i a la dreta les més convencionals.

 

 

Com podem observar a la taula, cada aposta presenta fortaleses i febleses. I sol ser difícil simultanejar “bufar i xarrupar”, així com una atleta campiona en els 100 metres llisos normalment no és bona en el mig fons, o a la marató. I viceversa.

Simplificacions, paradoxes, tensions i debats

Les taules que acabem de veure són útils per simplificar una mica i ajudar-nos a analitzar experiències complexes. Però, com tota simplificació, presenten importants limitacions. Són moltes les excepcions, paradoxes i debats que ens trobem. Vegem-ne alguns exemples:

En els petits grups sol ser més central el compromís amb petits productors concrets. Encara així, el reduït nombre de membres (que sovint marxen de vacances a l’agost quan l’horta més produeix) pot ser un factor que faci més pesada la venda i distribució (necessitat per al productor de tenir més clients, fer més lliuraments i factures de menys volum…). En alguns casos, la venda “d’una sola vegada” a una iniciativa amb 3.000 sòcies com Landare (encara que aquesta diversifiqui el seu compromís entre desenes de petites productores per a poder proveir les seves necessitats) pot resultar més favorable per a qui produeix.

Com demostren el Food Coop de Brooklyn (16.000 sòcies) o la Louve de París (6.000), la feina obligatòria de les consumidores i el consum permès només a persones sòcies no sempre són impediments perquè una iniciativa arribi a molta gent. Els qui promouen aquest tipus d’iniciatives defensen que el treball és un factor de fidelització de les consumidores i d’abaratiment dels preus, sent precisament la clau del seu creixement i sostenibilitat com a oferta diferencial en un mercat cada vegada més competitiu. Així ho entenen projectes com La Osa de Madrid, Supercoop de Manresa i Food Coop Bcn que han decidit basar la seva primera experiència (totes elles de pròxima obertura) en aquest model que hem batejat com a “supermercat comunitari”.
D’altra banda, les veus crítiques amb aquest model apunten a la seva escassa replicabilitat fora de contextos molt concrets (com a grans ciutats), assenyalant al fet que Food Coop no sembla haver estat capaç de generar moltes “filles” en quaranta anys de reeixida experiència.

Mentre que alguns petits grups de consum veuen la proposta dels supermercats cooperatius com una amenaça al seu actual espai i una desnaturalització de la idea que “el que és petit és bell”, altres iniciatives s’impliquen en l’impuls a projectes de dimensió més gran.

És el cas de l’Economat Social, que ha apostat pel creixement i la inversió recaptant 70.000 euros mitjançant títols participatius. I que ha canviat de local passant del format de “cooperativa mitjana” al de “botiga cooperativa”. Un altre exemple de l’aposta de l’Economat per la intercooperació i el creixement és la seva participació a Quèviure, una distribuïdora majorista que dona servei a cooperatives de consum, que són sòcies del projecte. A més, l’Economat, igual que altres petits grups de consum i cooperatives de grandària mitjana, està participant activament en l’impuls a projectes de supermercats cooperatius. Diana Amigó, de l’Economat i Quèviure, defensa a més que els supermercats cooperatius podrien servir com a “centrals de compres” als petits grups de consum pròxims, que es podrien incorporar als nous súpers com a “socis de serveis”.

També passa que els projectes sostinguts per professionals acostumen a durar més temps. A canvi, l’existència de persones assalariades sol reduir en algun grau el sentiment de pertinença al projecte i la sensació de necessitat d’aportar treball voluntari. Una altra contradicció que podem observar és que malgrat veure’s alliberades les sòcies consumidores de l’obligació de fer torns, aquest alliberament no impliqui més participació en el projecte o en el desenvolupament d’iniciatives “cap a fora” (educatives, activistes…). Això pot deure’s al fet que potser les iniciatives més còmodes atreuen precisament perfils menys militants. O potser a perfils més sobrecarregats -ja sigui per qüestions personals, familiars, o per participació en altres projectes.

 

Ecosistemes diversos i projectes adaptats a cada realitat

Com he comentat, tant les meves motivacions actuals com la meva lectura del moment que viu el consum conscient em fan inclinar-me per l’aposta per la professionalització i el salt d’escala de les alternatives. Això no obstant, aquesta posició personal no condiciona la meva resposta a la pregunta que dóna títol a aquest article (“Quin és el model ideal?”).

Al meu entendre, atès que totes les propostes analitzades tenen pros i contres, fortaleses i febleses, la conclusió és clara: a més diversitat de projectes en un mateix barri o poble, més riquesa i més capacitat de satisfer necessitats i inquietuds diverses, i d’incloure perfils diferents en alternatives de consum agroecològiques i cooperatives. Sempre que el territori pugui sostenir diverses experiències, clar. En cas contrari aquestes podrien, en lloc de retroalimentar-se, desgastar-se competint per sobreviure dirigint-se a les mateixes persones.

Tenint en compte que en l’èxit d’una iniciativa és essencial el factor humà, el model ideal per a cada nou projecte serà diferent en molts casos: aquell que aconsegueixi despertar la motivació i respondre a les necessitats tant del seu grup promotor, com de la resta de possibles participants, i del territori en el qual se situï.

Per tant, més que esforçar-nos a esbrinar “quin és el model ideal?”, podem assumir que la resposta sempre serà “depèn”. Dependrà d’on, quan, per a qui, per a quin objectiu… Més que trobar el model perfecte, l’ideal segurament serà caminar cap a “ecosistemes d’alternatives”, basats en la diversitat i la cooperació.


Toni Lodeiro

Divulgador i consultor en nova cultura del consum (Opcions Consultoria) | facebook.com/toni.lodeirozas | @tonilodeiro | tonilodeiro.net


Leave a Reply