Grans mitjans de comunicació: de qui són i a qui es deuen

El 70% de l’oferta comunicativa global està en mans de només sis grans grups mediàtics. El 80% de les audiències de televisió i ràdio a l’Estat espanyol depenen de quatre consells d’administració. Més enllà de l’oligopoli televisiu, a Catalunya, la propietat dels mitjans ha estat relativament més plural i diversa, probablement a causa de l’especificitat del mercat en llengua catalana i de la recent explosió d’Internet.
Grans mitjans de comunicació. Imagen de Andy Leung.

Aquest article és una coproducció de Crític i Opcions.

Els grans mitjans de comunicació, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, pateixen un procés de concentracions i fusions fruit d’una crisi que ha provocat pèrdues milionàries. L’origen de la crisi és triple: la minva d’ingressos per publicitat, la davallada de la premsa en paper i la pèrdua de credibilitat davant la ciutadania. Els grans grups mediàtics depenen cada cop més de la publicitat institucional –poder polític– i del finançament directe o indirecte de la banca –poder econòmic– per mantenir-se vius. Tanmateix, els projectes periodístics independents encara no han aconseguit superar en xifres de lectors o subscriptors les grans capçaleres tradicionals que dominen el mercat des de fa quaranta anys. Els grans mitjans que es poden consumir a Catalunya estan en poques mans i, sobretot, destaca el poder de quatre grans grups: Prisa (amb El País i la SER, convertit ja en el gran grup mediàtic en espanyol al món), Godó (amb el diari i la ràdio líders, La Vanguardia i RAC1, i un canal televisiu com 8TV), Prensa Ibérica (amb El Periódico, l’Sport, el Regió7, el Diari de Girona i desenes de revistes) i Mediapro (una de les productores audiovisuals de més volum d’Europa).

La majoria de grans mitjans han tornat als números verds gràcies, sobretot, al finançament –o condonació de crèdits, com en el recent cas d’El Periódico de Catalunya– per part de la banca –privada, però també dels instituts públics de crèdit, com l’Institut Català de Finances. La crisi a partir de l’any 2008 va deixar tocat el sistema de mitjans de comunicació arreu de l’Estat. Desenes d’empreses van haver de tancar o fusionar-se i milers de periodistes van ser acomiadats. Els exemples més destacats són la instauració d’un oligopoli televisiu bàsicament en mans de dues grans empreses privades –Atresmedia i Mediaset–, la desaparició del Grup Zeta com a referent de la premsa a Catalunya, la conflictiva fusió dels dos diaris històrics del catalanisme –El Punt i l’Avui–, el tancament de la majoria de diaris gratuïts i, finalment, la desaparició de bona part de les televisions, ràdios i revistes locals. Tot i l’explosió de nou mitjans digitals, amb dotzenes de petits projectes, la gran tendència és una altra: la concentració de la propietat en poques mans. Una vintena de grans conglomerats de comunicació mundials controlen bona part de la informació i l’opinió publicada al món.

Sis grups controlen el 70% del negoci global

Els grans conglomerats mediàtics del planeta estan, segons es veu en una tendència que ja va començar els anys noranta, concentrats cada vegada més en poques mans. Els sis grans conglomerats transnacionals –tot i que tots tenen seu als Estats Units– són Time Warner, Disney, NewsCorp (recentment fusionat amb 21st Century Fox), NBC Universal, Viacom i CBS (aquestes dues últimes es podrien tornar a fusionar aviat). Cada cop hi ha menys competència i més concentració en mans dels grans magnats de la premsa. Un informe de Reporters sense Fronteres denunciava que si als anys vuitanta hi havia cinquanta grans empreses als Estats Units que controlaven el 90% del sector, en l’actualitat aquesta quantitat s’havia reduït a sis.

Els sis supergegants de la comunicació controlen el 70% del negoci a tot el planeta

Els sis supergegants de la comunicació controlen el 70% del negoci a tot el planeta i són propietaris, aproximadament, de 1.500 diaris, 1.100 revistes, 2.400 editorials, 9.000 emissores de ràdio i 1.500 cadenes de televisió. “Ells són els que decideixen què és el que hem de veure a la televisió, quina és l’agenda i quin tema és més noticia que la resta”, denuncia Jesús González Pazos al llibre Medios de comunicación: ¿al servicio de quién?. Un dels grans magnats de la comunicació global és Rupert Murdoch, l’amo de NewsCorp, que estén el seu negoci des d’Austràlia (Herald Sun, The Australian) fins als Estats Units (Fox News, Wall Street Journal o el New York Post) passant pel Regne Unit (BSkyB, Sun, Times).

A Europa, segons la mateixa investigació elaborada per González Pazos, els grans grups multimèdia són avui l’alemany Bertelsmann, la britànica BBC, els francesos Vivendi i Lagardère, l’italià MediaSet (fundat per Silvio Berlusconi) o l’espanyol Prisa. I a l’Amèrica Llatina, destaquen quatre grans conglomerats més: Televisa a Mèxic, Globo al Brasil, Clarín a l’Argentina i el Grupo Cisneros a Veneçuela, a més dels interessos d’empreses espanyoles de comunicació com Prisa.

En l’era de la revolució tecnològica, també han entrat al mercat mediàtic, sobretot l’audiovisual, els gegants d’Internet com Google –que va comprar el principal canal de vídeos del món, Youtube, per 1.300 milions de dòlars l’any 2006–, Facebook –que ha adquirit Whatsapp i Instagram–, Apple –que ha fet una enorme aposta per la televisió en línia a la carta per competir amb Netfl ix i HBO–, Amazon –i la seva aposta per Amazon Prime Videos–, Yahoo! o Microsoft.

Salvar los medios de comunicación, de Julia Cage, és l’obra de referència els últims anys sobre la crisi dels mitjans. Cage encara hi assenyala una tendència més recent: “Hi ha un auge de la compra de mitjans de comunicació històrics per part de multimilionaris –sovint de l’àmbit dels nous rics globals del món tecnològic o del sector fi nancer.” Hi destaquen els casos de Jeff Bezos, fundador d’Amazon, que va comprar el 2013 el Washington Post, per 250 milions de dòlars; el de John Henry, inversor i propietari de l’equip de beisbol Red Sox, que va adquirir el Boston Globe per 70 milions de dòlars; o el de Warren Buffet, que a través del seu holding Berkhire Hathaway, ha multiplicat les adquisicions en els últims anys –només el 2012, va comprar 63 diaris del grup Media General.

S’estan produint inversions de milionaris per impulsar nous mitjans de comunicació crítics amb el poder polític

Paradoxalment o no, també s’estan produint inversions de milionaris per impulsar nous mitjans de comunicació crítics amb el poder polític. El fundador d’eBay, Pierre Omidyar, ha invertit gairebé 250 milions de dòlars en la creació de First Look Media, una operació híbrida que combina una redacció sense ànim de lucre i una empresa de tecnologia amb ànim de lucre, i que compta amb periodistes com Glenn Greenwald, conegut per haver publicat el cas Snowden, i el mitjà de periodisme d’investigació The Intercept. Una de les grans fortunes franceses, Xavier Niel, és coaccionista de Le Monde i Le Nouvel Observateur i també ha invertit al mitjà independent d’esquerres Mediapart. A l’Estat espanyol, el cas més similar seria el de Jaume Roures, un dels fundadors de Mediapro, que a títol personal ha invertit, primer al diari en paper Público i, després de la seva desaparició, és un dels inversors del digital Público.

 

El sector mediàtic estatal, també molt concentrat

Un informe del Center for Media Pluralism and Media Freedom, realitzat l’any 2016, revela que un altíssim percentatge de les audiències de ràdio i televisió a l’Estat espanyol depenien d’un nombre reduït de grans grups mediàtics. En l’àmbit televisiu, els dos grans conglomerats privats –Mediaset i Atresmedia– seleccionen el que veuen el 58% de l’audiència i, a més a més, s’emporten el 89% dels ingressos per publicitat de la televisió en format obert.

En el cas de la ràdio, l’informe denuncia que són el grup Prisa (Cadena SER), l’Església catòlica (COPE), Planeta (Onda Cero) i el grup Godó (RAC1) els que decideixen què escolta el 80% de l’audiència total de la ràdio espanyola, i controlen el 97% del mercat.

Taula mitjans de comunicació

En global, podem dir que són tres els grans grups mediàtics privats espanyols que per volum de negoci, per la influència política que tenen i per l’audiència dels seus mitjans, estan devorant bona part del pastís arreu de l’Estat.

Grup Prisa

Les joies de la corona del grup mediàtic espanyol més potent són el diari El País, l’esportiu As i la Cadena SER. Té centenars d’empreses comunicatives i editorials –com Santillana–, i actualment manté presència a 23 països, sobretot a Llatinoamèrica. Tanmateix, la viabilitat econòmica de Prisa va veure’s compromesa després de l’entrada fallida al món de la televisió i, posteriorment, amb l’anomenada guerra del futbol pel control dels drets televisius dels partits de futbol contra Mediapro. La família Polanco havia estat la propietària del diari El País (n’havia arribat a posseir el 70% de les accions), però amb el pas dels anys ha vist com la seva participació en l’empresa anava reduint-se. Actualment, el poder a Prisa es troba dividit entre les inversions de fons d’inversió internacionals com Ambar Capital –fins i tot, fa uns quants anys hi va entrar un fons del Qatar–, Telefónica o bancs com l’HSBC i el Santander. En els últims tres anys, el grup editor d’El País ha perdut més de 430 milions d’euros.

Grup Vocento

Tot i néixer oficialment el 2001, el Grup Vocento és fruit de la fusió de diversos mitjans amb una llarga història al darrere. El grup Prensa Española, vinculat a la família Luca de Tena, monàrquica i conservadora, té el seu origen en la fundació del diari ABC a principi del segle XX, mentre que el grup Correo, vinculat a la família Ybarra, buc insígnia de la burgesia basca, ja va fer els seus primers passos al País Basc abans dels anys trenta. Vocento controla actualment una dotzena de diaris regionals arreu de tot l’Estat espanyol i, a més, distribueix les emissions espanyoles dels canals de televisió Disney Channel i Paramount Channel a més de diversos canals de televisió local. En total, Vocento té dins el grup més d’un centenar d’empreses dedicades al món de la comunicació.

Grup Planeta

Planeta és la desena empresa editorial del món i en la darrera dècada s’ha convertit també en un imperi mediàtic gràcies, sobretot, al control d’Atresmedia, una de les dues potes del duopoli televisiu de l’Estat espanyol. El grup, nascut l’any 1949 a la Barcelona de la postguerra, s’ha convertit avui en un gegant global que factura uns 3.000 milions d’euros anuals i reuneix un centenar d’empreses. En l’àmbit dels mitjans, és l’accionista de referència d’Atresmedia, que inclou els canals de televisió Antena 3, La Sexta, Neox, Nova, Mega i Atreseries; les emissores de ràdio Onda Cero, Europa FM; té el diari La Razón i les revistes de Prisma Publicaciones, com Interiores i Objetivo Bienestar. A més, té una branca de cinema, amb la productora Atresmediacine i la distribuidora DeaPlaneta. Fins i tot, durant anys, tot i el posicionament contrari a la independència de la família Lara, propietària del grup, va ser accionista principal de l’Avui fins que el va vendre al Grup Hermes, propietari del diari El Punt.

Mapa grans mitjans de comunicació de l'Estat espanyol

Catalunya: monarquia quasi absoluta del Grup Godó

L’actual sistema de mitjans de comunicació a Catalunya, sorgit durant la Transició i en el marc d’una Generalitat autonòmica, està en crisi. Després de tres dècades de creixement i estabilitat, la crisi socioeconòmica i nacional ha afectat de ple l’establishment dels mitjans. El bipartidisme mediàticoconstitucional liderat per La Vanguardia (Grup Godó) i El Periódico de Catalunya (abans Grup Zeta, ara Prensa Ibérica) i l’alternativa de mitjans amb una línia editorial més sensible a l’independentisme com El Punt Avui i l’Ara tenen problemes financers per expandir-se davant dels reptes globals, del creixement del castellà a Internet i per frenar la caiguda de lectors de la premsa en paper.

Durant la Transició es va conformar un sistema de comunicació propi a Catalunya

Durant la Transició es va conformar un sistema de comunicació propi a Catalunya, diferenciat de la resta de l’Estat, que va arrasar amb els mitjans que hi havia durant la dictadura amb l’excepció de La Vanguardia, diari que pertany a la mateixa família des de la seva fundació al final del segle XIX. La majoria d’actors mediàtics privats i públics actuals rellevants apareixen a Catalunya al final dels anys setanta o principi dels vuitanta: en premsa, El País i la seva important edició catalana, El Periódico, Avui, El Punt; en ràdio, Catalunya Ràdio; i en televisió, TV3. El professor de Polítiques de Comunicació i expert en els anys dels governs de Pujol, Josep Àngel Guimerà, creu que l’antiga Convergència i Unió (CiU) va ajudar entre 1980 i 2003 al creixement de mitjans amb sintonia ideològica catalanista i conservadora: “Tots els governs catalans han cregut que tenien una certa legitimitat per influir sobre els mitjans públics. Pujol ho diu a les seves memòries: ‘Sempre he nomenat el director de TV3 perquè sigui nacionalista.’”

Cinc grups mediàtics es reparteixen gairebé el 60% dels 31 milions d’euros que la Generalitat destina a publicitat institucional

Cinc grups mediàtics es reparteixen gairebé el 60% dels 31 milions d’euros que la Generalitat destina a publicitat institucional i, a més, s’emporten una bona part de les subvencions del govern català per publicar en llengua catalana: el Grup Godó –líder en audiència a través de La Vanguardia en paper i RAC1 en ràdio–, El Periódico de Catalunya, el Grup Hermes –editor d’El Punt Avui, controlat per un empresari gironí que va ser senador per CiU–, Edició de Premsa Periòdica Ara SL, que publica el diari Ara –propietat de diversos accionistes, entre els quals destaca actualment Ferran Rodés, vicepresident d’Havas Media, conseller delegat d’Acciona– i, a més, les emissores públiques TV3 i Catalunya Ràdio. Alhora, durant aquests mateixos anys vuitanta i noranta, s’imposa també a Catalunya un també ecosistema comunicatiu en castellà gràcies a la inversió pública estatal (Televisió Espanyola i Ràdio Nacional d’Espanya) o inversions privades tant a la premsa (El País o El Mundo, sobretot) com a la ràdio (la SER, la COPE, Onda Cero) i la televisió. El moment clau pels mitjans privats a Espanya va ser el permís concedit pel govern del PSOE a tres nous canals de televisió privada als anys noranta: Antena 3 –ara en l’òrbita de Planeta i, anteriorment, controlada per l’exempresa pública Telefónica; Tele 5 –vinculada amb l’empresariat italià–, i Canal Plus –un canal de pagament inicialment amb suport francès i del Grup Prisa.

 

Fins a quin punt els bancs manen als mitjans?

Hi ha una història que il·lustra com poden arribar a exercir pressió sobre el periodisme els accionistes o les grans empreses anunciants als mitjans. Al principi del 2015, el director del Daily Telegraph, Peter Osborne, va dimitir per protestar davant la nul·la cobertura de l’escàndol Swissleaks al seu diari perquè, segons va denunciar ell mateix, “no es volia irritar el banc HSBC”, un dels seus principals anunciants.

A l’Estat espanyol i a Catalunya el paper de la banca als mitjans de comunicació no és anecdòtic. El periodista Pere Rusiñol, autor de la introducció del llibre Papel mojado sobre la relació entre banca i mitjans, explica en un article a Media.cat que “els bancs sempre han estat importants per als mitjans, però amb la crisi s’ha fet un salt qualitatiu: n’han passat a ser els amos”. El Grup Prisa va passar de tenir deutes amb la banca a bescanviar-los per accions que van acabar en mans de CaixaBank –actualment amb un pes irrellevant després d’una ampliació de capital–, l’HSBC i el Banc Santander; Unidad Editorial, propietària del diari El Mundo és del conglomerat italià RCS, “amb un pes creixent de la banca italiana”; Vocento “era tan a l’òrbita del Banc Santander que va arribar a tenir un president –Rodrigo Echenique– compaginant el càrrec amb la vicepresidència del Banc Santander i les responsabilitats de marmessor d’Emilio Botín”; el Grup Godó “s’ha fusionat, en la pràctica, amb CaixaBank –amb el comte de Godó al consell del banc i, abans, com a vicepresident de La Caixa–”; i l’Ara té com a accionista de referència la família Rodés, “amb una vinculació històrica a La Caixa que és com si fos de la casa”.

Fins i tot el fons d’inversió immobiliari BlackRock, en el punt de mira dels moviments pel dret a l’habitatge, té també inversions en mitjans de comunicació: té un 4,8% d’accions de Mediaset, propietària de les cadenes Tele5 i Cuatro.


Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista. Soci fundador de "Crític"


Leave a Reply