Skip to main content

Canvi climàtic: què es va moure i què NO es va moure a París

 Representants de pobles indígenes protestant a París

Sota l'estat d'emergència climàtica: crònica sobre les mobilitzacions socials durant la COP21 a París

per Amaranta Herrero Cabrejas

 Vaig arribar a París la tercera setmana de novembre, per participar a les mobilitzacions per la justícia climàtica que tindrien lloc, de forma paral·lela a la celebració de la Convenció de Nacions Unides pel Canvi Climàtic (el que es coneix per COP21), entre el 30 de novembre i l'11 de desembre del 2015. Jo, com molta altra gent, estic absolutament convençuda que el canvi climàtic és el repte més gran al que s'enfronten les societats contemporànies. Com moltes altres persones, vaig arribar a París amb molt d'escepticisme en relació a les negociacions oficials -històricament massa lentes, fluixes i injustes. Estava més interessada a participar d'un moviment global per la justícia climàtica que articulés col·lectivament les demandes mínimes per assegurar un futur habitable i just i, alhora, servís com a plataforma per fer xarxa, intercanviar experiències, informació i tàctiques amb individus i grups de tot el planeta que estiguessin treballant temes entrellaçats amb el canvi climàtic. En concret, jo vaig participar a través d'una ràdio digital -Radio de l'Antropocè- amb la qual es volia donar visibilitat a tot el que la societat civil estava organitzant al voltant de la COP21.

París tenia una excusa per silenciar la lluita

El cert és que el context socio-polític en el qual es desenvolupava la COP21 era especialment difícil. El moviment per la justícia climàtica s'articulava a través de Coalition Climat21, una coalició que agrupava més de 130 organitzacions de la societat civil; des de sindicats, grups internacionalistes, ONGs ambientalistes o en defensa dels drets humans, fins a altres moviments socials més autònoms. Les mobilitzacions per la justícia climàtica s'havien estructurat al voltant de dos dies forts: una gran manifestació el 29 de novembre i un dia de desobediència civil massiva el 12 de desembre. De fet, hi havia activistes que s'havien instal·lat a París tres mesos abans de la COP21 per organitzar i coordinar aquestes i altres accions. Tanmateix, a meitat de novembre, els terribles atemptats a París i l'extensió de l'estat de setge per part del govern francès van canviar força el curs i el to d'aquests esdeveniments i mobilitzacions. D'un dia per a l'altre, dues setmanes abans de l'inici de la COP21, calia transformar tots els plans que tant havien costat de consensuar perquè el fet que hi haguessin dues persones amb un missatge polític a l'espai públic era considerat il·legal. París s'havia convertit en una ciutat policial i les protestes estaven prohibides, al·legant risc de més atemptats terroristes contra grans aglomeracions humanes. Curiosament, els partits de futbol i els mercats de Nadal seguien sent permesos. Es tractava d'un context de caire totalitari extremadament incert on la protesta climàtica patia una gran criminalització per part del govern francès. De fet, pocs dies abans l'inici de la COP21, el govern francès va posar 24 persones sota arrest domiciliari, de forma preventiva, per estar relacionats amb el moviment per la justícia climàtica.



 

El 29 de novembre, el dia abans del començament oficial de la COP21, vaig començar-lo participant en una emotiva cerimònia indígena de sanament enfront de la sala de festes Bataclan, un dels indrets amb més morts pels recents atacs terroristes a París. Parlant des de la posició de comunitats que estan històricament molt familiaritzades amb la tragèdia i les injustícies socials (i que estan també molt actius en la lluita contra l'extractivisme), els pobles indígenes de les Amèriques i del Pacífic van oferir cançons, precs i discursos a totes les víctimes -tant dels atacs de París, com del canvi climàtic. De fet, el moviment per la justícia climàtica, molt encertadament, també havia emmarcat el debat sobre l'estat de setge en el context d'Estat d'Emergència Climàtica en el qual ens trobem. La gran manifestació que havia de tenir lloc aquell dia es va fer a molts indrets del món, però a París, degut a l'estat de setge, es va convertir en una gran cadena humana i en una exposició de sabates buides a la Place de la République, que evocava els milers de manifestants que havien d'haver omplert els carrers de París aquell dia. Més tard, les càrregues policials i les detencions a uns 200 activistes i periodistes que havien quedat atrapats durant hores a République va acaparar l'atenció dels mitjans de comunicació de masses. Una companya de Ràdio Antropocè que va estar retinguda a la plaça per la policia durant vàries hores, ens va relatar la repressió policial i el que anava vivint.

Mobilitzacions per tantes coses, que ens toquen de prop!!!

Les dues setmanes següents van ser intenses, amb moltes més activitats i accions que aquelles a les que vaig poder participar. En relato unes quantes de ben interessants:

  • Vaig assistir a La Gaîté Lyrique per escoltar un recital de Kathy Jetnil-Kijiner, una meravellosa poetessa de les Illes Marshall -unes illes-estat del Pacífic que estan desapareixent per la pujada del nivell del mar, a conseqüència del canvi climàtic- , que combina art i activisme en els seus poderosos poemes. Si enteneu l'anglès, us recomano fermament escoltar l'emotiu poema que va llegir davant de l'Assemblea General de Nacions Unides a Nova York, al setembre de 2014.
  • Aquella setmana, també vaig assistir a la presentació de The Leap Manifesto, un pla per transitar cap a una economia lliure de combustibles fòssils per a la meitat d'aquest segle elaborat per una coalició sense precedents d'autores (entre elles, Naomi Klein), artistes, sindicats i activistes. Iniciat en el context de les darreres eleccions estatals canadenques, i amb projecció internacional, el canvi climàtic es presenta, al Leap Manifesto, no només com una crisi existencial per a les societats humanes, sinó com una peça fonamental per articular les polítiques econòmiques i socials, així com una oportunitat -o, més aviat, un imperatiu- de construir un sistema econòmic i polític més just.
  • A més, durant el primer cap de setmana de desembre va tenir lloc El Poble de les Alternatives, que era la reproducció d'un microcosmos de les alternatives ecològiques i justes a la crisi climàtica que es va estendre per tots els carrers i alguns edificis de l'emblemàtic barri de Montreuil. El barri s'havia dividit per àrees temàtiques: agricultura i alimentació; clima i energia; educació; mobilitat; fabricació, reparació i residu zero; mitjans de comunicació; economia solidària, treball compartit i finances responsables; béns comuns, biodiversitat i aigua; consum conscient; drets, solidaritats i migracions, i habitat.
  • Dintre del marc d'activitats d'aquell cap de setmana, vaig formar part, junt amb representants d'institucions municipals -com Augusto Barrera, ex-alcalde de Quito, i Gustavo Petro, l'alcalde sortint de Bogotà, entre altres- de Transició ecològica i Dret a la Ciutat, una taula rodona on es va debatre sobre els reptes de les ciutats davant del canvi climàtic, organitzat per la Coalició Internacional de l'Hàbitat i la Comissió d'Inclusió Social, Democràcia Participativa i Drets Humans de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU). De fet, la mateixa organització havia celebrat el mateix dia al matí una reunió d'alcaldes de moltes ciutats del món, incloses Barcelona i Madrid, per parlar de canvi climàtic a Saint-Denis. A aquesta reunió vaig assistir-hi com a públic i vaig poder veure i escoltar l'Ada Colau, la Manuela Carmena i en Gerardo Pisarello parlant, per primera vegada i, al meu parer, massa tímidament, d'aquest tema tan important que, sens dubte, hauria d'ocupar una major centralitat a les polítiques municipals d'ambdues ciutats.


El grup Brandalism va col·locar 600 falsos pòsters per tot París, dissenyats per 80 artistes de 19 països diferents, per visibilitzar els vincles entre la propaganda de les grans empreses i el consum, el canvi climàtic i l'ús de combustibles fòssils

  • També durant aquelles dues setmanes, desafiant l'estat de setge i el desplegament policial per tota la ciutat, van tenir lloc accions polítiques sobre canvi climàtic de diferent tarannà, sobretot, fora del centre de conferències. Els focus d'aquestes accions van ser el sistema agroalimentari, la cooptació corporativa de les negociacions de París mitjançant l'art urbà, la mobilitat, els drets dels pobles indígenes, els refugiats climàtics, la influència dels lobbies de les indústries més contaminants i l'exclusió de les veus dissidents a SolutionsCOP21 (l'esdeveniment de rentat verd corporatiu més gran vinculat a la COP21), l'important rol dels bancs en el finançament del canvi climàtic, o l'ampliació de l'aeroport de Notre-Dame-Des-Landes, a Nantes (França), per anomenar-ne alguns pocs.
  • Algunes d'aquestes accions es van articular a través de Climate Games, una eina de suport per a accions creatives de desobediència civil. Jo vaig participar a Oil out of culture (el petroli, fora de la cultura), una acció fora i dintre del museu Louvre que denunciava els vincles entre la cultura i la indústria del petroli, i demanava que el museu rebutgés el patrocini (i el que es coneix en anglès com artwash, que vindria a ser com "rentat d'imatge a través de l'art") de la petrolera francesa Total. A dintre del museu van arrestar deu activistes, que van alliberar posteriorment sense càrrecs.
  • Així mateix, també vaig col·laborar amb l'organització Global Anti-Incineration Alliance (GAIA), una xarxa global que treballa els temes de residus i canvi climàtic, per fer una foto-denúncia davant de la incineradora d'Ivry a París, la segona més gran a tota Europa que, malgrat l'oposició de grups locals, ha rebut grans subvencions per ampliar les seves instal·lacions i la seva capacitat de combustió.
  • A més, també vaig col·laborar en la fabricació de pancartes i grans cubs inflables al Jardin d'Alice, una comunitat d'habitatge que havia cedit part del seu espai per transformar-lo en el centre neuràlgic de producció artística del moviment per la justícia climàtica, on es van generar, de forma frenètica, pràcticament la totalitat de missatges visuals que serien utilitzats a les protestes d'aquelles setmanes.
  • També, durant el 7 i l'11 de desembre, va tenir lloc a 104, un centre cultural al nord-est de la ciutat, la Zona d'Acció Climàtica: un punt de trobada on van tenir lloc desenes de tallers, xerrades, projeccions, debats i plenaris sobre el canvi climàtic. De fet, aquí hi vaig presentar Stories from the Anthropocene, un projecte que treballa amb les narracions de contes tradicionals de diferents regions del món i pretén representar-les i reinventar-les en l'actual context de canvi climàtic.
  • Al 104, també vaig participar en una sessió de preparació per a la desobediència civil, de cara a la segona gran acció col·lectiva d'aquestes dues setmanes: l'acció del #D12.


Fent pancartes al Jardin D'Alice

Marcant fort les línies vermelles

El 12 de desembre, desobeint una vegada més la prohibició de les protestes del govern francès, més de 10.000 persones van ocupar durant una hora l'Avenue de la Grande Armée i després van marxar cap a la Torre Eiffel. El concepte principal d'aquesta acció era el de les línies vermelles: tothom anava vestit amb alguna peça de roba vermella i transportava immenses pancartes vermelles de més de 100 metres. El resultat era que el carrer estava ocupat per una gran línia vermella simbòlica que representava les mínimes necessitats que s'havien de complir per garantir un futur just i habitable (per exemple una urgent transició energètica sostenible, o justícia per a les comunitats més impactades). També van haver-hi dos minuts de silenci en memòria de les víctimes del canvi climàtic i de les guerres. Aquest dia jo vaig participar amb el Climate Change Sound Swarm, una fantàstica intervenció acústica que portava a la gran concentració vermella el so de glaciars fonent-se, d'ocells en perill d'extinció, d'animals enfurits i de l'escàs marge temporal per a la presa d'accions contundents. A més, aquell dia es va convocar una onada d'accions directes no violentes que es farà el maig del 2016 contra la indústria dels combustibles fòssils, i que tindran lloc a Austràlia, Brasil, Canadà, Alemanya, Indonèsia, Nigèria, Filipines, Sud Àfrica, Estat espanyol, Turquia i els EUA. La nit del 12D vam celebrar la força del moviment per la justícia climàtica a La Générale -un altre centre cultural molt interessant de París que havia albergat diversos esdeveniments vinculats amb el moviment per la justícia climàtica durant aquelles setmanes-, amb fanfàrries reivindicatives, dones indígenes raperes i balls comunals.

L'acord oficial: a aquestes alçades sembla mentida, i exaspera, que pugui arribar a ser tan buit

El 12 de desembre també es va acabar amb l'adopció de l'Acord de París sobre el Clima, que ha estat considerat per molts governs i mitjans de comunicació de masses com un moment històric i un punt d'inflexió en la lluita global contra el canvi climàtic. Tanmateix, com afirmen moltes altres veus científiques i de la societat civil, representa un desastre èpic a escala planetària, gairebé una sentència de mort per al planeta i per a les societats que l'habiten, especialment les més vulnerables. Fins i tot James Hansen, ex-director de la NASA i pare de la consciència pel canvi climàtic, considera que les negociacions de París han sigut un frau.

  • És destacable de l'acord que es posi sobre la taula la necessitat de descarbonitzar les societats (a la segona meitat del s.XXI) i de que els objectius siguin ambiciosos, i que es mencioni que s'ha de mirar d'aturar l'increment de temperatures per sota el llindar de 2ºC, i, a poder ser, per sota d'1,5ºC; aquesta havia sigut una lluita de 44 països membres de l'Aliança de les illes-estat petites (AOSIS, en anglès), per als quals acceptar un llindar superior a 1,5ºC és considerat com a un genocidi.
  • Tanmateix, el problema més gran de l'acord és que no especifica com es farà per no superar aquest llindar. Com afirma Oscar Reyes, de l'Institute for Policy Studies, per començar, l'acord no entrarà en vigor fins al 2020, quan les possibilitats de no superar l'increment d'1,5ºC ja hauran desaparegut.
  • A més, no hi ha objectius vinculants de reducció d'emissions. Bàsicament, els països són lliures de prometre el que vulguin, i no hi ha sancions si no compleixen aquestes promeses.
  • En termes de justícia climàtica, l'acord també es mostra molt fluix: no hi ha nous mecanismes de finançament climàtic per als països més pobres i vulnerables, quan s'hauria de concebre com un deure històric dels països més rics, per tenir més responsabilitat en la creació del problema, ni tampoc es té en compte la necessitat de fer reparacions històriques pels danys que els països més rics ja han causat als més vulnerables; ni el text reconeix els drets dels pobles indígenes.
  • A més, sorprenentment, al text tampoc no es mencionen els combustibles fòssils (ni, per tant, la necessitat de deixar soterrades gran part de les reserves de petroli, gas i carbó).
  • Ni tampoc es menciona el sistema agroindustrial, responsable d'entre 47-52% de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle.
  • I les emissions dels vols i vaixells internacionals segueixen sense comptabilitzar-se, i tenen un impacte superior a les emissions d'Alemanya o Corea del Sud.
  • El comerç d'emissions segueixen sent l'instrument principal que es preveu per a la reducció d'emissions, quan ha estat repetidament demostrat que és ineficaç per lluitar contra el canvi climàtic.

En realitat, l'acord del clima de París és paper mullat: és, com a molt, un conjunt de bones intencions que estan desvinculades d'accions eficaces de reduccions d'emissions que també incorporin criteris de justícia social. En els millor dels escenaris actuals de reduccions d'emissions per part dels diferents països, encara estaríem dirigint-nos cap a un món de +3ºC a finals d'aquest segle. Això ens portaria a un territori desconegut i extremadament perillós, amb inundacions freqüents a les ciutats costeres per l'augment del nivell del mar, amb greus impactes ecològics a tots els ecosistemes del planeta i reaccions en cadena (el que s'anomena 'el punt de retorn' en els sistemes climàtics), que podrien alterar de forma profunda i irreversible la nostra capacitat de viure a grans parts del planeta, portant les societats cap a col·lapses civilitzatoris.

Què hauríem de fer

A data de desembre del 2015, ja vivim en un món que és +1ºC més càlid i humit que el món en què vivíem abans de la industrialització.

  • Fer front al canvi climàtic implica qüestionar profundament els patrons dominants d'organització i pensament social que ens han portat a la dantesca situació de desestabilització dels sistemes climàtics i ecològics del planeta que estem vivint: les estructures socials, econòmiques, culturals i polítiques.
  • Implica canviar les estructures actuals del sistema productiu, de plantar cara a l'extractivisme i deixar, almenys, el 80% dels combustibles fòssils soterrats al subsòl.
  • Implica acabar amb les indústries més contaminants, incloent-hi l'agricultura i la ramaderia industrial.
  • Implica canviar les dietes híper-carnívores de les societats opulentes.
  • Implica, també, canviar el sistema de mobilitat de ciutats, regions i països.
  • Es tracta de caminar cap al Residu Zero.
  • Es tracta de donar-li drets a la resta de la natura (incloent els animals no humans).
  • Es tracta, entre altres coses, de decréixer: produir menys, consumir menys i reinventar el que significa tenir una bona vida per a totes en un planeta finit i pertorbat.

L'èxit de París no ha sigut, ni de lluny, l'acord del clima. Ha sigut la reafirmació i el creixement d'un moviment global, divers, creatiu i radical sobre el canvi climàtic i que afirma, superant els infèrtils dualismes entre natura i cultura: No estem defensant la natura. Som la natura que es defensa ella mateixa.

Comparteix-ho i participa a la conversa:

Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
Refresca Escriu els caràcters que veus a la imatge.
Escriu els caràcters que veus; no cal que distingeixis majúscula/minúscula. Si no els pots identificar, clica la fletxeta i s'apareixerà un altre joc de caràcters.   Canviar per verificació auditiva.